El passat 15 de gener, la seu de la Fundació Privada Reddis va acollir ahir la segona conferència del cicle ‘De Reus a Lourdes a peu, anada del 1972 i del 2025’, una sessió que va anar més enllà de l’evocació històrica per establir un diàleg viu entre dues caminades separades per més de cinquanta anys, però unides pel mateix esperit.
L’acte es va iniciar amb una introducció emotiva a càrrec del president de la Fundació, Lluı́s Colomés, i del doctor Eduard Prats, que van posar l’accent en el vessant més humanista del doctor Enric Aguadé i Sans.
La conferència va anar a càrrec del Santiago Aguadé, fill del protagonista de la gesta original, que va posar el focus en la caminada impulsada l’any 1972 -considerada una fita fundacional del senderisme de gran recorregut a Catalunya- i la va confrontar amb la repetició simbòlica del trajecte realitzada l’any 2025. Aquesta comparativa va permetre reflexionar sobre els canvis en el territori, en la manera de caminar-lo i en la mirada de la societat cap al paisatge i el temps.
Aguadé fill va contextualitzar aquella primera caminada en un moment en què els camins no estaven senyalitzats, la informació era escassa i el fet de caminar llargues distàncies era encara una pràctica minoritària. «El meu pare no només caminava; explorava, intuïa i obria pas», va assenyalar, tot destacant el caràcter pioner i gairebé visionari de l’experiència.
Un dels eixos centrals de la sessió va ser la comparació amb la caminada del 2025. Un recorregut que no pretenia copiar exactament l’experiència del 1972, sinó reinterpretar-la: «Caminar avui és també un acte de responsabilitat amb el paisatge i amb la història», una idea que posa de manifest que segons el doctor Aguadé fill, «el valor del camí no rau només en l’arribada, sinó en tot allò que s’aprèn i es comparteix durant el trajecte».
El comparatiu va destacar les grans diferències entre les dues caminades, realitzades el 1972 en 10 etapes i el 2025 en 12. Tot i que avui els avenços tècnics -com l’ús del track- faciliten l’orientació i permeten modificar el recorregut, el territori presenta noves dificultats, amb vies de tren, autopistes i altres barreres arquitectòniques que obliguen a allargar i adaptar els itineraris. Alhora, la tecnologia actual facilita la improvisació de pernoctacions i parades d’avituallament, una flexibilitat impensable el 1972, quan calia una acurada preparació prèvia que incloı̈a caminades anticipades per conèixer el terreny i les persones que l’habitaven, i que sovint es resolia gràcies a l’hospitalitat dels veı̈ns davant la manca d’hostals.