Noemí Llauradó hauria d’haver estat alcaldessa. Sempre he pensat que el resultat de les eleccions municipals del 2023 va ser injust amb Noemí Llauradó i, de fet, durant una bona part del mandat anterior a aquesta data molts dels habituals observadors de la política municipal donaven per segur que ERC seria qui guanyaria les eleccions d’aquell any. Per què? Carles Pellicer, l’alcalde, no es presentava. El PSC, tot i fer una bona feina d’oposició, no podia créixer tant com per pensar que podia guanyar. I ERC havia fet bona feina com a soci de govern de Pellicer en el mandat de la pandèmia.
Però no va passar el que havia de passar. Quan es feien aquestes anàlisis, ningú no comptava amb els vents favorables que bufaven a favor del PSC en tots els àmbits de la política, i que el maig del 2023 van arrasar, també, a Reus. La ciutat, que sempre ha tingut un comportament electoral molt en la línia de les àrees urbanes del país, va fer que el PSC i Sandra Guaita lideressin el nou consistori. El Procés i les seves conseqüències, entre altres coses, passaven factura a ERC i impedien que Noemí Llauradó optés a ser alcaldessa. El balanç de la política local dels republicans no donava prou com per superar les tendències que venien de fora, i el PSC superava per gairebé 3.000 vots els republicans, segons per davant de Junts per Reus. ERC, que venia dels seus millors resultats històrics a les municipals de 2019, veia com la tendència nacional el deixava sense opcions a Reus. Serà difícil aconseguir una situació tant còmoda com la que tenien el 2023. De fet, un dels errors d’ERC va ser no haver vist quina era la tendència general i fiar-ho tot als arguments locals en els mesos previs a la campanya. Una mica com el rei del conte, tothom veia que anava despullat, menys ell.
És clar que amb el resultat del 2023 a la mà, Noemí Llauradó no tenia altra alternativa que plantejar-se deixar la política local. Era el tercer cop que es presentava i, en clau local, el resultat va ser un fracàs, per moltes explicacions que hi hagi. La decisió anunciada, doncs, no és cap sorpresa.
Si es fa un balanç d’urgència, i sense entrar en detalls, de la feina de Llauradó, es pot concloure que és una política valenta. A més de fermar curt el primer dels socis que va tenir, l’alcalde Pellicer, va ser ella qui va liderar el procés de traspàs de la gestió de l’Hospital Universitari Sant Joan a la Generalitat, un tema tabú a la ciutat. Durant el segon mandat, el de la pandèmia, va saber liderar el pla de recuperació econòmica i, en l’actual, està havent-hi una certa revolució en els plantejaments de la política de promoció de ciutat que comença a notar-se.
També té ombres, és clar. Potser una de les més significatives sigui el fracàs de la proposta dels republicans en relació a la zona del Carrilet i, en especial, el mercat. S’han acabat imposant les tesis del PSC, i no es va saber explicar bé el projecte al veïnat.
Noemí Llauradó deixarà la política local, però no la política. A la Diputació de Tarragona haurà encadenat dos mandats, i també s’ha fet notar. Això mereixeria un article a banda. L’haurà de deixar i, per tant, tot indica que haurem de seguir Noemí Llauradó als escons de Madrid o de Barcelona. Ja es veurà, perquè la política dona tants tombs, que mai se sap. I, a més, abans que aquest futur s’aclareixi, caldrà estar atents al llegat que, en forma d’auditori, vol deixar a la ciutat del seu pas per la política local.