Amb amics hem visitat de nou el deliri arquitectònic d’un artista del territori. L’església del Sagrat Cor de Vistabella del Jujol s’alça com un burxoc exempt al mig d’aquest poblet situat en una mena d’oasi boscós a resguard de la refineria.
Els contorns, La Secuita, La Pobla, El Morell, Puigdelfí, Perafort… son envaïts pel monstre apocalíptic de Repsol, una escenografia d’skyline que evoca la distòpia de Blade Raner. I Vistabella se’n salva, se’n refugia, una carreterola serpentejada de pins t’hi mena, com si fos una via profilàctica de diòxid de carboni que ve en auxili d’aquell qui tresca per aquest territori maltractat del Tarragonès.
Aquí, al bell mig d’una terra que fou fèrtil i generosa d’oliveres, avellaners, vinyes i horta i que ja els romans colonitzaren dos mil·lennis enrere s’hi alça avui el «clúster» petroquímic més important del sud d’Europa. Aquí, al bell mig del Camp i rodejat d’aridesa industrial hi ha un petit cofre de bellesa, quasi demanant perdó, sense voler alçar la veu, resistint els anys d’indiferència, emergint de les cendres de la barbàrie, com llir entre els cards d’un present que avança desbocadament en sentit contrari a la poètica, a la singularitat, a l’artesania.
Aquí al mig, en aquest punt fatigat del territori hi ha Jujol, amb les seves llaunes transformades en làmpades, les relles en crismons, una sulfatadora en sagrari, les pedres en catenàries, els alabastres en claror, els buscalls en mobiliari, els somnis en arquitectura i la pintura en transsubstanciació de la memòria del raïm i del blat, el vi i el pa del sagrament.
Arquitectura i pintura de proximitat, de sensibilitat, de testimoni en alerta. Quin esforçat deliri de contrastos!, com la garita d’un sentinella, l’església del Jujol, a Vistabella, s’alça dempeus com un refugi per a tot aquell qui vulgui escampar per un moment el barret de fum, el cremallot indiscret, les boires pestilents que ens impedeixen de veure amb nitidesa les veritats residuals d’un mon, el nostre, que amb penes i treballs manté encesa un altra flama, bellugadissa i fràgil, la de l’Art.