A finals de gener, els carrers de Reus s’omplen de música, capes negres i escarapel·les que pengen de les espatlles d’estudiants d’educació secundària de quatre centres de la ciutat: l’Institut Domènech i Montaner, l’Escola Maria Cortina, La Salle i La Presentació.
Coincidint amb Sant Tomàs d’Aquino, patró dels estudiants, les estudiantines dels instituts surten a fer rondes pel carrer per interpretar el repertori tradicional del cançoner, al so de guitarres, panderetes, bandúrries i acordions. És una tradició únicament reusenca (les estudiantines d’altres llocs són universitàries) que va agafar força fa més de seixanta anys a la ciutat i que, tal com expliquen alumnes i professors, continua trobant relleu generació rere generació.
Una tradició amb molts anys d’història
L’auge de la tuna a Reus no arribaria fins a la segona meitat del segle passat. Tanmateix, les estudiantines començarien a sorgir a la península i a l’Amèrica Llatina al segle XIII de la mà d’universitaris que exhibien les seves habilitats musicals per recaptar fons.
Un dels trets distintius d’aquestes formacions és la seva indumentària tan particular. La peça més cridanera és la capa negra que, tal com explica el coordinador de diverses estudiantines de centres educatius de Reus, Noé Forés, té un origen vinculat a la vestimenta acadèmica antiga, d’origen eclesiàstic. Tot i això, la capa també compleix una funció pràctica: protegir del fred.
Sobre la capa hi pengen cintes multicolors amb dedicatòries afectuoses d’amics i familiars, una acció que ha esdevingut com una mena de ritual que acaba sent un dels records més bonics de l’experiència: «El fet d’intercanviar i preparar les cintes pensant en la persona a qui la donaràs és un dels moments més especials», ha destacat la Gemma, alumna de l’Institut Domènech i Montaner. Aquesta idea també queda reflectida en un vers de «La Compostelana», una de les peces més mítiques: «Que cada cinta que adorna la meva capa porta un trosset de cor».
Aquestes cintes van enganxades a quatre escarapel·les, de color verd, blau, vermell i groc. Tal com comenta Noé Forés, cada centre tria l’ordre de col·locació d’aquestes: l’escarapel·la del color que més identifica a l’institut és la que es posa a l’espatlla esquerra.
El repertori es manté fidel al de sempre, amb cançons tan conegudes com «Clavelitos», «Compostelana» o «Se Va» que es repeteixen any rere any en les cantades.
Entre aquestes peces també hi ha «Bella nit», l’única del repertori concebuda per ser cantada en català. Es tracta d’una composició d’origen reusenc, escrita l’any 1959 pel músic Ramon Ferré Briansó, conegut com a ‘Ramon de la guitarra’, que es va fer càrrec de diverses estudiantines del territori a mitjans del segle passat.
Una experiència única
L’emoció i la il·lusió dels participants per formar part d’aquesta tradició es manté intacta. Molts alumnes com l’Ariadna i l’Uma, de l’Escola Maria Cortina, portaven des de primària admirant com «els grans» feien la tuna. Ara que ha arribat el seu torn tenen una barreja de sentiments: d’una banda, l’emoció de formar part d’allò que desitjaven; de l’altra, certa tristor de saber que l’experiència arriba al seu compàs final.
«La tuna va molt més enllà de recaptar diners pel viatge de final de curs», recalca Noé Forés. Tot i que les rondes serveixen per ajudar a cobrir les despeses, els participants coincideixen que el valor principal de l’experiència és humà i de cohesió.
Així ho explica el Josep Lluís, alumne de l’Institut Domènech i Montaner, que assegura que l’estudiantina els ha unit molt com a grup i ha creat una vinculació única.
Alumnes i professors confien que la tradició tingui continuïtat. I és que, a banda del viatge de final de curs, la tuna deixa una empremta que va més enllà del moment. Els mesos d’assaig, l’aprenentatge d’un instrument, les dedicatòries d’amics i familiars o les hores compartides acaben convertint-se en un record que molts identifiquen com únic.
«La tuna passa un cop a la vida, i cal viure-la», resumeixen els alumnes.