Mentre les ciutats han crescut fins a convertir-se en grans metròpolis plenes d’oportunitats laborals i empresarials, les zones rurals del Camp de Tarragona i, per extensió, de Catalunya, continuen patint una pèrdua constant de població. Davant la manca d’oportunitats, molts joves marxen dels pobles buscant un futur millor lluny del territori on han crescut i del qual se senten part.
En aquest context, el reusenc Carles Méndez ha centrat la seva recerca a estudiar com diferents iniciatives, com el coworking rural, poden contribuir a revertir aquesta dinàmica i ajudar els municipis en risc de despoblament a guanyar autosuficiència i vitalitat.
Méndez va estudiar el Grau d’Economia a la Facultat de Bellissens de la Universitat Rovira i Virgili i, després de doctorar-se, va començar a treballar com a professor a la Universitat Oberta de Catalunya, on imparteix el màster d’anàlisi econòmica. A més, està al capdavant de l’Associació Catalana de Ciència Regional, que analitza com funcionen les relacions econòmiques amb el territori.
Tot i aquesta intensa activitat en diferents àmbits de recerca, l’interès de Méndez pel coworking rural com a eina de desenvolupament en entorns no urbans va sorgir a partir d’un projecte europeu. Aquest projecte, anomenat ‘La geografia dels nous espais de treball i el seu impacte a la perifèria’, va comptar amb el finançament de la Unió Europea i tenia per objectiu desenvolupar una perspectiva comparativa al voltant dels espais de coworking.
A la iniciativa hi van participar més de 160 investigadors de 35 països diferents, en un projecte desenvolupat entre el 2019 i el 2024. En el cas de Méndez, va liderar un grup de treball dedicat a la taxonomia dels espais de coworking en entorns no urbans. A partir d’aquests aprenentatges, ha impulsat una investigació derivada: el projecte ‘FIERE – Impuls de la innovació i l’emprenedoria a l’Europa rural: avaluació de l’impacte del suport polític a través d’espais col·laboratius’.
Pioners en el ‘coworking’ rural
Pel que fa a la presència d’iniciatives de coworking a la demarcació de Tarragona, Méndez reivindica que som pioners en aquest àmbit. L’investigador fa referència a Zona Líquida, a Riba-roja d’Ebre, el primer espai de coworking rural a nivell mundial, que va traslladar la idea de l’entorn urbà a la perifèria.
“Aquest és un clar exemple de com s’ha de desenvolupar un projecte d’aquestes característiques”, ha explicat Méndez, especialment en un entorn que, segons ell, pateix un “fort despoblament”, marcat per la fugida de talent jove. Aquest cas el va motivar a conèixer CowocatRural, una entitat dedicada al desenvolupament de diferents espais arreu de Catalunya.
Amb la voluntat d’aprofundir en aquest àmbit i sota el paraigua de la recerca europea, va establir contacte amb altres investigadors del continent, especialment amb membres de la Universitat Politècnica de Milà, que liderava el projecte. Gràcies a la beca espanyola José Castillejo, destinada a la mobilitat de doctors, va presentar el projecte FIERE per estudiar els coworkings espanyols i italians, així com els d’Eslovàquia i Irlanda.
«Tenen ‘coworkings’ immensos a castells, però els falta massa crítica»
Durant la seva estada de cinc mesos a Milà, Méndez ha dut a terme una recerca exhaustiva a Itàlia i als altres països inclosos en el projecte, observant de primera mà quines estratègies s’apliquen. “El cas català de coworking el conec molt bé”, ha explicat Méndez, raó per la qual ha centrat la recerca en altres zones de l’Estat espanyol i al sud d’Itàlia.
Tot i que també hi ha algun cas al nord, la recerca en aquest país se centra principalment al sud. Com a Catalunya, hi ha una entitat que promou i ajuda a la creació de coworkings, anomenada South Working, que li ha permès contactar amb casos reals per realitzar entrevistes.
Un cas diferent és la concepció d’aquests espais a Alemanya. Segons Méndez, allà els pressupostos base són molt més elevats que els catalans, amb inversions de milions d’euros. «Tenen coworkings immensos a castells”, comenta l’investigador, “però els falta massa crítica”. De fet, en aquest país han convidat projectes catalans per explicar la seva metodologia de treball i intentar impulsar iniciatives similars.
Mentre que a Catalunya hi ha una gran base social disposada a impulsar aquests espais, a Alemanya aquesta massa crítica manca, tot i comptar amb un coixí econòmic important.
Encara que els contextos siguin diferents, el doctor destaca que les persones que impulsen aquests projectes estan arrelades al seu poble, hi volen viure i, alhora, volen millorar la qualitat de vida. “Els impulsors senten que tenen el deure de mantenir actiu el poble”, comenta, i afegeix que aquesta situació es repeteix a Alemanya, però també a Itàlia, Holanda i Castella i Lleó.
La tecnologia com a eina transformadora en entorns rurals
En sintonia amb aquests plantejaments, Méndez ha subratllat que els projectes de coworking a la perifèria tenen un paper clau dins l’entramat social. A més, ha destacat que les noves tecnologies faciliten aquesta dinamització, especialment amb l’arribada de la fibra òptica a gairebé tots els municipis de Catalunya.
Segons Méndez, els coworkings rurals poden ser una eina eficaç per retenir talent, ja que permeten engegar projectes personals sense necessitat d’una gran inversió inicial.
Pel que fa al perfil dels usuaris dels centres de coworking, ha comentat que “són els primers a oferir l’espai per a qualsevol necessitat del poble” i que l’èxit del projecte també depèn de la proactivitat del municipi. Ha assenyalat que aquests espais combinen iniciatives de diversos àmbits, més enllà dels estrictament econòmics.
‘No es poden fer estratègies de dalt cap a baix’
Pel que fa a la viabilitat i el funcionament dels espais de «coworking», Méndez ha reivindicat que és essencial la col·laboració publicoprivada i ha distingit dues maneres de funcionar.
La primera és la que s’aplica a Riba-roja d’Ebre, amb la cessió gratuïta d’un espai per part de l’ajuntament. Els interessats es constitueixen com a entitat i, en contrapartida, cedeixen espais per a iniciatives del poble, repercutint directament en la vida social del municipi. L’investigador reusenc ha posat com a exemple les reunions de l’associació de ganxet del poble a les oficines o el suport d’algun dels empresaris per fer la declaració de la renda a les botigues del municipi.
El segon sistema no ofereix únicament coworking, sinó que diversifica el negoci. D’aquesta manera, es busca rendibilitzar les instal·lacions adaptant-les a les necessitats de la població. “Vens el coworking com un paquet amb altres activitats d’allotjament o restauració”, ha explicat l’investigador.
Com a exemples, ha detallat casos en què es lloguen habitacions o espais per a allotjament o restauració, o s’ofereixen paquets de muntanya i altres serveis que puguin interessar als autònoms.
Méndez ha explicat que ambdós models generen “efectes positius” i que el context de cada municipi és determinant a l’hora d’optar per un model concret. Tot i això, ha admès que encara no s’ha pogut quantificar el seu impacte a Catalunya, ja que no hi ha prou dades. Part de la recerca del seu equip també se centra en recollir informació sobre les conseqüències en la retenció de talent, la presència d’empreses i autònoms i la creació de nous negocis.
“No es poden fer estratègies de dalt cap a baix”, ha sentenciat Méndez. Per a ell, les iniciatives no poden sorgir únicament dels ajuntaments, sinó que han de néixer de les necessitats reals de les persones.
Un llibre de bones pràctiques
L’estada del reusenc a Itàlia finalitza en un mes i escaig, i encara té dos objectius principals per complir. En primer lloc, ha de culminar l’elaboració de l’estudi comparatiu entre els quatre països participants en el projecte.
Després d’una cinquantena d’entrevistes a usuaris, gestors d’espais, associacions i responsables polítics, la fita és la creació d’un llibre de bones pràctiques. Aquest s’haurà de presentar al juny a Göteborg (Suècia), de manera introductòria, i al novembre a Londres.
“La idea del document és focalitzar els fons europeus de manera eficient”, ha concretat Méndez, “que vagin al moll de l’os”. Per a l’elaboració d’aquest llibre, l’equip investigador està format per vuit persones, amb professionals italians, eslovacs, grecs i islandesos.
D’altra banda, l’investigador ha remarcat la manca de dades quantitatives sobre el coworking a Catalunya. En comparació amb Itàlia, on hi ha un coneixement més aprofundit de les iniciatives empresarials, Méndez ha assegurat que és necessària una tasca similar per quantificar-ne l’impacte real a casa nostra.
Davant d’un problema endèmic a Catalunya i a moltes altres zones rurals, la combinació entre els avenços tecnològics i l’impuls empresarial local pot esdevenir part de la solució. Les oportunitats, però, no cauen del cel: cal continuar explorant fórmules eficients que permetin dotar d’eines els territoris de la perifèria i reforçar-ne la capacitat d’autogestió i desenvolupament.