Davant l’anunci del president del govern espanyol sobre la prohibició de l’ús de les xarxes socials als menors de 16 anys s’han obert diversos debats. És una mesura oportuna? És realitzable? Quin impacte real tenen aquestes plataformes en la salut mental dels adolescents i quina és la responsabilitat de governs, pares i empreses tecnològiques?
Des de Reusdigital.cat hem parlat amb tres experts perquè ens ajudin a interpretar la decisió presa des del govern espanyol. Es tracta de Mireia Usart, experta en tecnologia educativa; del catedràtic de Psicologia Social de la URV, Joan Boada-Grau; i de Josep Domingo, investigador del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la URV.
L’exposició a les xarxes
Segons Usart, les investigacions apunten a possibles efectes negatius en la salut mental dels adolescents, tot i que encara falten estudis concloents que en determinin l’abast, fet que permet a les empreses tecnològiques desentendre’s dels efectes adversos. Segons l’experta en tecnologia educativa, aquestes empreses «estan pensades per vendre» sense tenir en compte el benestar dels usuaris.
Per Boada-Grau la «vulnerabilitat» dels adolescents és clau: «Parlem de persones en procés de maduració psicològica, exposades a entorns produïts amb un disseny addictiu -scroll infinit, notificacions, recompenses variables- pensats per retenir l’espectador». Usart hi coincideix i creu que part de la solució rau en regular la política de les empreses tecnològiques per reduir-ne «l’ús compulsiu».
Tots dos insisteixen que l'»ús problemàtic» no es redueix a comptar hores. Té a veure amb el quan i el per a què: dormir menys per estar connectat, consumir contingut polaritzat o participar en dinàmiques d’odi són exemples que van més enllà del temps de pantalla.
A més, Boada-Grau assenyala el risc d’exposició precoç a continguts inadequats, a la circulació amplificada de discursos d’odi o missatges esbiaixats i al ciberassetjament com a factors a combatre amb aquesta mesura.
De qui és la responsabilitat?
Un dels punts a debatre és la responsabilitat. Per a Mireia Usart, la qüestió no és només què fan els adolescents sinó què permeten les plataformes. «Els joves no són culpables, són víctimes», resumeix.
Joan Boada-Grau fa un paral·lelisme amb altres professions: «Qualsevol professional que comet una mala praxi pot afrontar responsabilitats civils o penals. Per què no podem exigir responsabilitats als creadors de continguts digitals o a qui els dona cobertura?«. Josep Domingo ho compara amb la situació que fa anys es va viure amb el tabaquisme. «Igual que les tabaqueres pateixen restriccions i altes imposicions pels efectes nocius del tabac sobre la salut, les tecnològiques també han d’assumir la seva part de responsabilitat».
Una bona educació digital
Tant Boada-Grau com Usart són reticents a l’hora d’apostar per una prohibició total de les xarxes socials als menors de 16 anys.
«Prohibir l’ús de les xarxes socials pot arribar a ser contraproduent si no va acompanyat d’un treball educatiu que permeti als adolescents desenvolupar criteri i autonomia», argumenta Usart. L’experta opina que sense una bona educació digital, que ha de començar des de casa, i seguir a les escoles i a altres espais comunitaris, la mesura serà poc útil: «Hem d’acompanyar els joves en un ús crític, ètic i segur de les xarxes; si no, el que es farà serà simplement desplaçar el problema dels 16 als 18 anys».
Una altra qüestió que hi ha sobre la taula és si la mesura suposa una amenaça a la llibertat digital. Boada-Grau proposa mirar-ho des d’un altre punt de vista, i argumenta que el debat no és només de llibertat, sinó també de qualitat informativa i salut democràtica: «La màxima liberalització que hi ha a les xarxes socials afecta negativament el pensament crític dels adolescents, oferint-los discursos d’odi, polaritzats, esbiaixats».
Com es farà la verificació d’edat?
Domingo assenyala que hi ha diverses opcions per verificar l’edat: des de la càrrega de documents oficials fins a sistemes d’estimació amb intel·ligència artificial basats en hàbits de consum o en la imatge facial.
«Cap sistema és infal·lible», declara Domingo. Les verificacions basades en atributs són possibles, però susceptibles d’errors. Els sistemes més estrictes, com exigir el DNI, són més eficaços, però també més intrusius, explica.
«La picaresca és inevitable, sempre hi haurà qui intenti esquivar la norma», opina l’investigador del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques. Segons Domingo, això no invalida necessàriament la mesura: «Cap norma és perfecta; si aconseguim que una gran majoria dels menors redueixi l’exposició, ja haurem guanyat en salut mental».
Els moviments socials sempre van per davant de qualsevol govern. Probablement, la mesura arriba tard, i algunes generacions que han crescut sense cap limitació a l’hora de fer servir les xarxes en són víctimes. Tot i això, els experts consultats coincideixen a dir que és un problema que pot afectar a totes les edats a causa de la falta d’educació en competències digitals. «Tot i que anem per darrere, mai és prou tard per començar a treballar», conclou Usart.