Aquests dies a molta gent li ve a la memòria el que va dir l’anterior alcalde, Carles Pellicer, quan la Generalitat va sortir del Consorci del Teatre Fortuny, l’abril de 2013 («el Fortuny torna a ser nostre»), i com va justificar la Generalitat la seva sortida («la presa de decisions serà més àgil que no és ara»). No es va dir així, però el que va passar va ser que quedava clar que Reus no podia tenir un equipament nacional, per això la Generalitat no calia que participés de la gestió d’un teatre que, per les seves característiques, resulta car de mantenir, més encara amb el nivell d’activitat que té, i en el context econòmic de l’època, amb unes arques municipals plenes de pols. Les coses nacionals, només a la capital. D’acord. Queda clar.
Però, ai las, la instal·lació elèctrica i el sistema antiincendis fan figa i, per postres, la teulada s’ha fet malbé. I un error garrafal de gestió del qual ningú sembla sentir-se’n responsable, obliga a tancar de pressa i malament el teatre, sense que hi hagi un termini clar de quan es podrà tornar a obrir, quants calés costarà posar les coses a lloc i qui ho pagarà. Un context ideal que fa témer allò que tan sovint passa en aquest país: l’un per l’altre, ningú pren decisions i van passant els dies, les setmanes i els mesos… I ningú ha parlat clar públicament, només els partits de l’oposició, que intenten fer causa de l’incident, mentre al govern la crisi sembla que els ha agafat amb el peu canviat. El regidor de Cultura (ara candidat a alcalde) no ha dit ni mu, i l’alcaldessa només ha recordat que això serà car… L’episodi ha estat fins ara un clar exemple de com no s’ha d’actuar en matèria de comunicació de crisi. Com que ningú ho explica, es va fent gran l’interrogant: Des de quan sabien els membres del Consorci que la infraestructura no estava en bones condicions?
El Teatre Fortuny és un dels símbols de la ciutat, un element clau en la vida cultural i també en la projecció de la imatge de la ciutat, per això sorprèn com han anat, i com van, les coses amb aquesta crisi, que ha mostrat les vergonyes d’una gestió que és clar que no ha estat la que caldria.
Els trens han demostrat que el país inverteix, però ho fa sense pensar en el manteniment. Invertir en manteniment fa nosa, no llueix. I, és clar, després passa el que passa, els trens no circulen i el teatre Fortuny ha de tancar.