En una tradició literària menys volàtil i desmemoriada que la nostra, l’Antoni Munné-Jordà seria un dels clàssics indiscutibles. Impulsor i defensor de la ciència ficció n’és tot un referent i un dels autors que cal seguir, llegir i rellegir en tot moment.
Nom i cognoms.
Com a nom d’escriptor, A. Munné-Jordà.
Data i lloc de naixement.
Divendres, 26 de novembre de 1948, Barcelona.
Com vas arribar al món editorial?
El 1969 vaig guanyar un premi de narració de la revista _Oriflama_, però la censura va impedir la publicació del conte. El 1972 vaig començar a corregir una revista tolerada, i n’escrivia els editorials. Aquell mateix any vaig començar a fer de corrector en editorials. No vaig publicar un conte (escrit el 1970) fins a 1974.
Quin va ser el teu primer llibre?
«Damunt un blanc així com el del paper» (1978).
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
Estudiant el mètode pictòric de Joan Miró, que comença pintant meticulosament tota la realitat, l’arbre amb les arrels que no es veuen i la formiga que s’enfila per la soca, i després va eliminant les obvietats, fins que es queda amb un sistema estilitzat de signes propi. Ho vaig aplicar a l’hora de fer un text literari, després vaig fer el mateix amb altres tècniques artístiques que m’interessaven, i amb la combinatòria, amb el cinema, fins que vaig confegir un «text» prou gruixut que trobava unitari.
Va ser complicat publicar-lo?
No tant com escriure’l. Sort que en Jordi Coca va començar a dirigir la «Sèrie nova de narrativa», per a encaixar-hi els productes experimentals que no cabien en altres llocs, i el vaig poder col·locar.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptor?
N’hi ha uns quants. Un de gratificador, curiosament no tant referit a la tasca d’escriptor, sinó a la d’antòleg, va ser quan una persona que té un paper important en el camp editorial em va dir que s’havia fet lectora a partir d’una antologia que havia preparat jo, que li van fer llegir a escola.
On t’agradaria arribar?
Durar és la meva aspiració literària: que d’aquí a uns quants anys a algú encara li cridi l’atenció algun llibre meu i encara hi trobi interès.
Creus que podries definir el teu estil literari?
Em penso que he defugit la idea de tenir estil. En tot moment m’ha interessat que la manera d’escriure s’adaptés al tema. Escriure és evidentment una forma, un estil si vols, i és el que he volgut fer, però cada objecte te’n demana una de concreta.
Quin és el teu procés d’escriptura?
Això també varia molt d’una obra a una altra. El que sí que s’acostaria més a una resposta és dir que un cop acabada la primera redacció, un cop «escrit» el text que volia confegir, és quan comença de debò el que en diria el «procés d’escriptura», més que de reescriptura o de correcció. Aleshores és quan veig els fulls escrits com un grapat de fang que he de potinejar i modelar.
Tens alguna mania/costum especial a l’hora d’escriure?
Suposo que he anat perdent capacitat de concentració. Havia escrit escoltant música o amb la ràdio engegada, i ara m’he d’aïllar dels sorolls i d’altres entrebancs que no siguin concretament escriure.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
Ara ja no. Els meus reptes han estat modestets i immediats: arribar a donar la forma literària que volia a la idea en què treballava.
Quants llibres has publicat?
D’autoria única i de creació, prop d’una trentena. Comptant les antologies, els llibres d’assaig, i els col·lectius, potser prop de quaranta. Reconec que no he treballat prou.
Tens algun escriptor clàssic de referència?
Els tràgics grecs per mi sempre són de bon tornar-hi.
I algun de contemporani?
Pedrolo, Joyce i Robbe-Grillet són la meva Trinitat.
El millor avantatge de la teva feina.
Que per tenir ganes d’escriure has de llegir.
El pitjor inconvenient.
No n’hi trobo gaires. Amb un paper i un llapis i una llum decent pots anar fent.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
Tenia com un deute moral, i al final el vaig poder escriure, «Dins el riu, entre els joncs» (2018). No n’envejo cap de ningú, simplement els admiro.
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
Si és en el sentit de passar-m’ho bé, el que finalment va ser la novel·la «Veus de boira des del pont» (2000), escrit la major part del temps a Venècia.
Quin llibre estàs llegint?
Com que ara tinc temps, em duren poc. Ara em poso al dia de la ciència-ficció traduïda l’any passat.
Llegeixes quan estàs escrivint?
Sí, però evitant els llibres que em podrien fer desviar.
Recomana un llibre.
«Vida i opinions de Tristram Shandy» (s.XVIII) de Laurence Sterne sempre és estimulant.
Recomana un llibre teu.
Penso que «Entre Sant Peters i Sant Pau» (1999) encara pot interessar algú.
Quin llibre no escriuries mai?
Un de rutinari, d’estil automàtic, sense ambició literària.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
Èxit? «Michelíada» (2015) potser és el que ha tingut més ressò en certs àmbits.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
«El foc sortit de l’aigua» (2024), un aplec de tres novel·les fantàstiques i de ciència-ficció ja publicades abans.
Què en destacaries?
Fan una història mítica de Vilanova i la Geltrú des de fa dos mil cinc-cents anys fins a uns quatre mil en el futur.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
No sé si serveix d’anècdota. Uns quaranta anys enrere, dues persones que feien d’editores en dues empreses diferents, persones que m’aprecien i aprecio. Una em va dir: » as començar quan començaven en Jaume Fuster, en Jaume Cabré, l’Albanell, mira on són ells i on ets tu: vol dir que t’has equivocat», i l’altra em va dir: «Això que escrius no interessa ningú, i no interessarà mai ningú». M’ho deien honestament preocupats, perquè valoraven la meva escriptura i m’editaven. I en tots dos casos vaig haver dir: «Doncs és l’únic que m’interessa escriure i no sé fer-ho d’altra manera».
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
Ara vaig preparant l’edició del que en podríem dir les obres dialogades, no gosaria dir-ne teatre.