Estem acabant un dels hiverns més inclements dels últims anys. La nevada del dejuni de Reis, de fa unes setmanes i que va afectar Reus deixant una capa blanca que no es veia des de l’any 2001, els intensos vents dels últims dies i la persistent pluja que ens acompanya des de fa un any i mig —i especialment els últims dos mesos— fan que molta gent estigui farta del mal temps i esperi amb candeletes l’estiu.
Justament ara, que estem als antípodes meteorològics de la canícula estival, no hem pogut evitar recordar l’hivern d’ara fa 70 anys: el més cru que encara poden rememorar algunes persones que van patir aquella brutal fredorada que va afectar tot l’hemisferi nord i, especialment, l’Europa Occidental, convertint-se en l’hivern més fred de tot el segle XX.
Les temperatures més baixes d’aquell llunyà febrer de 1956 van arribar el dia de la Candelera, el 2 de febrer, data que, segons la tradició popular, marca l’inici de la possible fi de l’hivern, amb la coneguda dita: «Si la Candelera riu, l’hivern és viu; si la Candelera plora, l’hivern és fora». Enguany va plorar, però l’hivern encara sembla ben viu.
El febrer de 1956 va tenir tres onades de fred successives entre l’1 i el 22 del mes. La primera va coincidir amb la Candelera. La segona, al voltant del 10 de febrer, va portar una nova entrada d’aire siberià a tot el sud d’Europa, acompanyada de forts vents. A Europa, es van congelar rius com el Tàmesi, el Sena i el Loira. La tercera onada d’aire fred va ser menys intensa i va durar del 17 al 20 de febrer.
Les glaçades van arribar fins a la costa: a Vila-seca es van registrar -5,6 °C i a Cambrils, -7,5 °C. Alguns termòmetres no oficials, segons relatava la Revista Cambrils de l’època, indicaven temperatures encara més baixes, fins a -11 °C en algun punt del terme municipal.
A l’interior de Catalunya, les temperatures oscil·laven entre els -10 °C i els -18 °C. Més enllà del fred, la fredorada va provocar la mort de cultius i l’inici de l’abandonament de pobles, fenomen que es va incrementar als anys seixanta. Al Pirineu, les temperatures van oscil·lar entre els -20 °C i els -30 °C, assolint-se el rècord absolut en un observatori oficial de tota la Península a l’Estany Gento (Pallars Jussà) amb -32 °C.
Com era d’esperar, l’onada de fred va matar molts olivers, tarongers, ametllers, avellaners i garrofers, fet insòlit tenint en compte que els garrofers són arbres molt resistents a les baixes temperatures. Per això, la fredorada del 1956 es va batejar com “la gelada dels garrofers”. També va afectar cultius d’horta com faveres i carxoferes, i al Maresme va arrasar amb el cultiu de flors. Però no només van morir plantes: també moixons com tords i merles, i fins i tot les vaques van reduir la seva producció de llet per culpa del fred.
No gaire lluny d’aquí, a Sant Jaume d’Enveja, una població que acostuma a gaudir de temperatures suaus, els llacs de l’illa de Buda, al delta de l’Ebre, es van convertir en enormes blocs de gel, provocant la mort de milers de peixos.
La meva mare, que el mateix dia de la Candelera feia 21 anys, recorda que quan anava a repartir la llet de la vaqueria Llibre Serret de Reus, feia tant de fred que la llet se li gelava dins de les lleteres mentre caminava pels carrers. Segons relata, anar pels carrers era un malson: tenia la cara vermella, li ploraven els ulls pel fred i els peus se li inflaven, apareixent els coneguts perellons.
Un il·lustre reusenc com l’Antoni Zaragona (Anzame), excol·laborador del Reusdigital.cat, també va relatar que un dia de febrer de 1956 va agafar un tren a les 6 del matí per anar a Lleida. Ell i tres amics van baixar a l’estació d’Alcover. Segons conta, pels carrers del poble no s’hi veia ni una ànima, però ells, valents i joves, van enfilar el camí paral·lel al riu Glorieta per anar fins a Mont-ral, tot i patir un fred de mil dimonis.