Siéntate a mi lado, es preciso que charlemos.
Sin despedazarnos, como dos lobos hambrientos. Vamos a imponernos como adultos una tregua. Yo sé que podemos.
Porque esto no es la guerra.
Es sencillamente la ocasión de aclarar todo amistosamente, no es posible de otro modo. Vamos a esconder las uñas,
a guardarnos las espadas. Mira mi pañuelo blanco. Terminemos la batalla
que la sangre no llegue al río.
Aquesta cançó de l’any 1989 de Paz Martínez ens podria ajudar a reflexionar sobre el problema i la solució de la Sang a Reus amb l’Arquebisbat de Tarragona. Aquestes lletres no pretenen fer un judici; no soc jutge ni tan sols lletrat. Soc un simple cristià, reusenc, i defensor de la llibertat i d’aplicar el seny cristià que a uns i altres ens hauria de fer bandera.
Seure al costat i dialogar sense retreure, sense mossegar. Per què s’ha arribat a aquests extrems? Senzillament per dos motius. El primer és tenir una visió equivocada del que vol ser una confraria, per molt antiga que sigui. Les confraries existeixen per donar un servei al poble i, en aquest cas, per donar testimoni que hi som per servir. Que no hi ha res nostre, que tot ve de Déu i va cap a Déu. Si Jesucrist no és la finalitat de les nostres accions individuals i col·lectives, no hem entès res. Convertim quelcom sagrat en un espectacle.
I, en segon lloc, perquè no fem del diàleg l’arma més poderosa de les nostres relacions humanes. Imposar quelcom, sense escoltar, pensant que sempre les coses “s’han fet així”, sense tenir clar per què hi som aquí com a cristians, ens porta a donar aquesta imatge, que personalment crec que és prou lamentable per als cristians de Reus i per a l’Església de Tarragona en general.
És moment d’aclarir-ho tot amistosament, com a fills de Déu. Reus, la Setmana Santa, el Crist de la Sang i els fidels devots no mereixen que el temple estigui tancat de bat a bat, com si els responsables fossin els altres. No. Ningú es mereix el que està passant. O és que no estem en defensa dels valors cristians? O és que no som capaços de deixar insults, mentides i decisions de despatx i seure, dialogar, perdonar-nos i treballar junts?
És moment de treure el mocador blanc. És moment de parlar amb caritat i respecte. Som responsables del mal que podem fer a les persones ferides per no poder exercir la pràctica de la fe, per no poder visitar el Sant Crist, el temple de la Sang, pel qual tants reusencs i reusenques sentim devoció.
Que la Sang no arribi al riu. Que no arribi on no hi ha punt de tornada. El riu tot s’ho emporta. Per on passa un riu desbordat no queda res. Deixem els nostres egos, d’una banda i de l’altra; posem seny, posem diàleg, posem amor i defensem la fe.
Josep Ruiz Martínez és president de la Germandat de Sant Josep Obrer de Reus.