La Coia Valls, a base de treball i de dedicació, s’ha convertit en una de les veus més importants de la narrativa històrica de casa nostra. La seva capacitat a l’hora de combinar els fets del passat i la ficció fan que els seus llibres siguin sempre una delícia.
Nom i cognoms.
Coia Valls Loras.
Data i lloc de naixement.
14 de juny 1960.
Com vas arribar al món editorial?
Em van donar el premi Néstor Luján per la meva primera novel·la, ‘La princesa de jade’.
Quin va ser el teu primer llibre?
‘La princesa de jade, publicat per Columna.
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
Vaig descobrir que, al segle VI, Teodora, l’emperadriu de Bizanci, va voler tenir el secret de la seda, i el seu espòs, Justinià, va enviar uns monjos nestorians al sud de la Xina amb aquesta missió. Enfrontar-me a un grup heterogeni de personatges que, cadascun amb un desig —ocult o manifest—, feien un camí tan perillós i emocionant em va subjugar. Ho vaig veure com l’oportunitat de fer un viatge de debò, amb tots els ets i uts, i d’aprendre moltíssim.
Va ser complicat publicar-lo?
No. Em va facilitar molt les coses que fos un premi.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptora?
La publicació d’aquest primer llibre. Va arribar en un moment molt especial: celebrava l’atreviment d’escriure, els meus 50 anys i, sobretot, la recuperació d’un dels meus fills després d’un accident molt greu, amb lesions físiques permanents. Encara ho vaig poder celebrar amb els meus pares, i recordo amb emoció una festa preciosa, plena de talent i ganes de compartir. S’hi van sumar amics com en Jordi Lara o en Josep Pedrals. Ningú no va cobrar res: tot va ser pura generositat i autenticitat. Era una celebració de la vida, viscuda amb una gratitud immensa.
On t’agradaria arribar?
No tinc una fita concreta. Em sento molt afortunada de poder publicar en editorials amb trajectòria i mitjans, de comptar amb lectores i lectors fidels, i de gaudir de llibertat a l’hora d’escriure. Tot plegat ja em sembla un gran privilegi..
Creus que podries definir el teu estil literari?
Diria que és un estil íntim i evocador, amb una mirada atenta als detalls i una clara voluntat d’explorar les emocions humanes en profunditat. Escric amb llibertat, rigor i gratitud per la llengua, que intento fer servir amb precisió i sensibilitat.
Quin és el teu procés d’escriptura?
Abans d’escriure, llegeixo molt i em documento a fons. Sempre que puc, viatjo als llocs dels fets o a espais que m’ajuden a posar llum al voltant d’un esdeveniment concret. M’agrada buscar localitzacions, passejar-hi, prendre notes a llapis. Per cada novel·la, tinc un arxiu físic, un de virtual i una llibreta. Necessito escriure a mà cada dia.
Busco els personatges que han de donar vida a la història i els hi poso cara. Els faig passar un qüestionari per conèixer les seves dèries, ambicions i fragilitats. A vegades faig servir l’eneagrama per visualitzar les relacions entre ells. Després preparo una escaleta que vaig farcint tant com puc (no soc d’escriure amb brúixola!). Tot aquest recorregut m’apassiona i em permet conèixer gent molt interessant: historiadors, cuineres, biòlegs…
Només començo a escriure quan puc visualitzar l’escena, quan la puc flairar i escoltar, quan hi puc viure. No sempre segueixo les petjades de l’escaleta: la novel·la és un ésser viu —i tu també. Però tenir un final em dona seguretat, tot i saber que pot no ser el definitiu.
La tasca de correcció és intensa i meravellosa: no s’acabaria mai. Com deia Paul Valéry, un text no s’acaba mai: només s’abandona.
Tens alguna mania o costum especial a l’hora d’escriure?
Prenc notes a tot arreu —i moltes!—, però a l’hora d’escriure la novel·la m’agrada fer-ho al meu estudi, amb el PC de taula i el sorollet de les tecles del meu teclat. És com reconèixer la meva pròpia melodia.
Sempre tinc una pedra a prop (no cal que sigui sempre la mateixa —m’agraden les pedres!). Quan penso, l’agafo: la seva fredor m’arrela a la terra, a la història. També tinc a l’escriptori un boixet que era de la meva padrina. El seu ritme m’hipnotitzava de petita, i ara m’acompanya com una mena de compàs antic. Estar envoltada dels meus llibres em fa de coixí emocional.
I sovint, en ple procés creatiu, parlo en veu alta. Fer-ho en una biblioteca pot semblar estrany… però a casa meva és part del ritual.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit: Escriure una novel·la en primera persona?
Fins ara he preferit la distància que dona la tercera, que em permet observar i moure’m entre personatges. Però posar tota la veu i la mirada en un sol jo narrador em sembla un repte fascinant i vertiginós. És una manera d’entrar més a fons en una consciència, d’assumir-la del tot, i també de despullar-se més com a autora.
Quants llibres has publicat?
N’he publicat tretze: nou novel·les de base històrica, un assaig vivencial (‘Si tu m’escoltes’, ‘Comanegra’), dos de literatura juvenil i un d’infantil. Cada llibre ha estat un trajecte diferent i un aprenentatge únic
Tens algun escriptor clàssic de referència?
‘Caterina Albert’ (Víctor Català), que vaig redescobrir molt més tard, lluny de la primera lectura adolescent; amb el temps, m’ha impressionat la seva força, la foscor i la lucidesa. M’emociona la prosa simbòlica de Mercè Rodoreda. Admiro Virginia Woolf – per la sensibilitat i la profunditat psicològica de les seves veus narratives i la manera com Rainer Maria Rilke contempla el món.
I algun de contemporani?
Italo Calvino. M’interessa la seva manera de pensar la literatura com un artefacte intel·ligent i lliure, capaç de jugar amb l’estructura sense perdre profunditat humana. Admiro la seva lleugeresa, molt allunyada de la superficialitat i que té a veure amb una forma de precisió.
Anthony Doerr. El que més m’agrada d’ell és la seva capacitat de fer visibles les coses petites —la llum, el so, un gest— com a formes de resistència humana enmig de la violència i la història.
De Maria Barbal m’agrada la manera com fa emergir la història des de la vida quotidiana, amb una llengua clara i sense estridències, donant veu a allò que sovint ha quedat en silenci.
El millor avantatge de la teva feina?
El millor avantatge de la meva feina és poder pensar el temps llarg —la memòria, la història— i convertir-lo en relat amb sentit per al present, tot descobrint constantment coses noves: mentre documentes i escrius, i també després, quan el llibre ja no et pertany i et retorna a través de mirades diferents.
El pitjor inconvenient?
Potser el més difícil és dedicar-hi tota l’energia, el talent i el temps per aconseguir que el projecte no es vagi reduint pel camí, i que el resultat final s’acosti realment a la visió que tenies al començament.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
Molts! ‘La luz que no puedes ver’, ‘La vieja sirena’, ‘Solitud’…
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
Potser ‘Els camins de la llum’. Explica la història de Louis Braille i de com, i per què, va fer possible que totes les persones cegues poguessin accedir al coneixement. Em va entusiasmar tot el procés de documentació, la immersió en un món força desconegut, les reflexions que em va provocar l’escriptura, i també l’època i el lloc on transcorre: el París del segle XIX.
Quin llibre estàs llegint?
Estic llegint ‘El gat i les estrelles’ de Jordi Lara . Una història entre distòpica i faula poètica sobre una dona que cerca un compositor retirat en un món devastat, amb molta reflexió sobre l’art, la creativitat i el sentit de dedicar-hi la vida.
Llegeixes quan estàs escrivint?
Sí, és clar. Llegeixo molt sobre l’època que treballo, per documentar-me bé, però també busco lectures que no em contaminin directament la veu: poesia o assaig, sobretot. M’ajuden a mantenir una mirada oberta, a afinar el llenguatge i a no quedar atrapada només en la narració.
Recomana un llibre.
‘Seda’, d’Alessandro Baricco, o ‘La néta del senyor Linh’, una novel·la breu i colpidora sobre la pobresa, l’exili i la fragilitat humana, que parla molt més del que diu.
Recomana un llibre teu.
‘L’alquímia de la vida’.
Quin llibre no escriuries mai?
Un llibre que vulgui donar lliçons o que simplifiqui la complexitat de les persones i de la història. Tampoc escriuria mai un llibre en què, per l’afany de vendre, hagués de renunciar al que considero important, a allò en què crec. No sabria escriure des del cinisme ni des de la certesa absoluta: m’interessa més el dubte, les zones grises i els silencis que no pas les veritats tancades.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
‘El mercader’. Es va publicar en quatre llengües i se’n van fer moltes edicions en formats diferents, tant aquí com a Itàlia.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
‘Les torres del cel’. És la reedició d’una novel·la que vaig escriure fa dotze anys i que ha tornat a veure la llum coincidint amb la celebració del mil·lenari de Montserrat. El llibre aborda la fundació del monestir i els seus inicis, amb la muntanya com a gran personatge: un espai viu que condiciona les vides, les creences i la comunitat. Molts lectors me’l demanaven des de feia temps, i aquesta ha estat una bona ocasió per recuperar-lo.
Què en destacaries?
En destacaria la manera d’entendre la muntanya de Montserrat com un personatge central, no com un simple escenari. La novel·la s’endinsa en els inicis del monestir i en la fundació d’una comunitat humana en un entorn aspre, on la fe, la supervivència i el sentit de pertinença van estretament lligats. És una història sobre com un lloc pot ordenar les vides i donar sentit al que es construeix col·lectivament.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
Tantes! Sobretot en relació amb els lectors, alguns dels quals acaben esdevenint un coixí emocional molt important. Recordo, per exemple, una lectora anònima que em va fer saber que, en un procés molt dur de quimioteràpia, llegia la meva novel·la a estones curtes. Quan va acabar el tractament, hi va tornar amb una lectura més atenta, i des d’aleshores, Sant Jordi rere Sant Jordi, ens retrobem en alguna parada per fer-nos una abraçada i celebrar la vida.
És clar que també hi ha anècdotes més truculentes, vinculades a la indústria editorial, però amb els anys he après que tot allò que no depèn de mi, millor no amoïnar-s’hi en excés ni fer-se mala sang.
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
Tot just l’acabo de donar per enllestit. ‘El somni de Gaudí’ arribarà a les llibreries el 26 de març, en català, castellà i braille, un fet que per mi té un valor molt especial. La novel·la situa l’acció a la Barcelona de 1883, quan l’encàrrec d’una obra encara inimaginable transforma la vida dels personatges d’una nissaga que creixerà al ritme de la Sagrada Família. Al llarg de cinc generacions, el temple esdevé el fil que les uneix i el gran personatge del llibre: un espai viu que travessa epidèmies, guerres, silencis i renaixements, i que deixa empremta en tots els que s’hi acosten. És un viatge emocional sobre els vincles que ens sostenen, la passió que ens empeny i el propòsit que dona sentit al camí.