Hi ha escenes quotidianes que, de tan repetides, semblen inofensives. Una d’elles passa cada dia als supermercats: un nen assegut —o fins i tot dret— dins del carretó, amb les sabates posades, mentre els pares recorren els passadissos amb tota naturalitat.
La imatge s’ha normalitzat. Ningú no se sorprèn. Ningú no diu res. I, tanmateix, alguna cosa grinyola.
El carretó no és un gronxador ni un tricicle. És l’espai on, minuts després, un altre client hi col·locarà el pa, la fruita, la bossa d’amanida o el brioix de l’esmorzar. És, en definitiva, un recipient d’aliments. I sobre aquesta mateixa superfície —on després descansarà el menjar de tothom— hi recolzem, sense immutar-nos, les soles d’unes sabates que han trepitjat voreres, aparcaments, bassals i tota mena d’imprevistos urbans.
No cal ser exagerat per entendre el problema. N’hi ha prou amb una mica de sentit comú. Si ningú no posaria voluntàriament una barra de pa a terra en un aparcament, per què acceptem que aquest mateix terra viatgi enganxat a la sola d’una sabata fins a l’interior del carretó?
La qüestió no és demonitzar els pares, ja que criar no és fàcil i el carretó sembla una solució pràctica, sinó assenyalar una incoherència col·lectiva. Hem interioritzat que “no passa res”. I quan tots assumim que no passa res, efectivament, no passa res… fins que passa.
Els supermercats miren cap a una altra banda. No hi ha recordatoris visibles de normes bàsiques d’higiene. No hi ha advertiments clars. Tampoc ningú no vol incomodar el client en plena compra setmanal. Però la higiene no hauria de ser una qüestió de susceptibilitats, sinó de respecte compartit.
Perquè l’escena es repeteix: carretó rere carretó, nen rere nen, sabata rere sabata. I mentrestant, la resta hi col·loquem el nostre menjar allà on abans algú hi ha donat suport al que ha trepitjat mitja ciutat.
No es tracta de dramatitzar. Es tracta de pensar una mica més enllà del gest automàtic. Potser la pròxima vegada que algú pugi el seu fill al carretó, podria preguntar-se: m’agradaria posar el meu menjar just aquí després?
Entre el bassal i el brioix només hi ha una sola. I és la de la sabata.