Aquesta setmana ens situem de nou en l’escena punk del Londres dels anys setanta. El punk, recordem-ho, va emergir a Anglaterra com a expressió de rebel·lia contracultural juvenil davant la crisi econòmica, la precarietat laboral i la rigidesa de les estructures socials de l’època, sintetitzat en el lema «No future». Alhora, aquest moviment va representar una resposta crítica a la percepció de monotonia i artificiositat musical associada tant al moviment hippie com al rock progressiu.
En aquesta explosió cultural van sorgir molts grups, entre els quals van destacar Sex Pistols i The Clash. Avui, però, ens centrarem en un altre: Sham 69. Sorgit l’any 1975 a Hersham, una població obrera de la perifèria de Londres, el nom del grup prové d’un grafit local que deia «Walton & Hersham 69», en referència a la bona temporada que havia fet aquell any aquest club de futbol. El cantant i ànima del grup, Jimmy Pursey, va reinterpretar aquesta inscripció de manera irònica com a «Farsa 69».
Des de l’inici, els membres de Sham 69 van voler marcar distància respecte a altres bandes punk, que consideraven artificials i allunyades de la realitat de la classe obrera. Criticaven especialment que molts d’aquests grups provenien de la classe mitjana i adoptaven una imatge poc autèntica.
Les lletres del grup reflectien la duresa de la realitat diària i van esdevenir ràpidament himnes per als joves, amb cançons com «If the Kids Are United» i «Hurry Up Harry». Aquesta honestedat els acabaria convertint en un referent del moviment Oi! anys més tard.
La trajectòria de Sham 69 està plena d’alts i baixos. Després de publicar el seu quart àlbum, ‘The Game’ (1980), la banda es va separar fins al 1987. Els components de la banda han anat canviant amb els anys, i actualment només el guitarrista Dave Parsons continua formant part de la banda original.
Tot i els conflictes interns i les tensions amb públics contraris a la seva ideologia —que sovint intentaven boicotejar els seus concerts—, Sham 69 ha continuat defensant el punk com a altaveu de la quotidianitat i de la lluita social, participant en festivals com Rock Against Racism i oposant-se als grups ultradretans.
Des de concerts improvisats a les teulades fins a grans festivals, els directes de Sham 69 sempre han estat intensos i participatius, i han aconseguit establir una connexió directa i immediata amb el públic. Tal com obliga el punk.