El procés, vist amb perspectiva, no va anar més enllà d’un simulacre d’assaig general d’una gran obra agosarada, molt ben interpretada i amb un gran èxit de públic, que alhora n’era el protagonista. Però allà on es mana —senzillament perquè tenen l’única caixa i la força, si cal impunement bruta— va molestar molt el sol fet de demostrar que, per damunt de l’amenaça i la por, es podia fer.
Des de llavors, allà es va decidir que s’havia acabat la comèdia i que calia deixar clar qui mana, tal com ja es va establir fa més de tres-cents anys. Si no es podia eliminar, periòdicament s’havia de recordar i continuar humiliant el vençut.
Altres diran que el personal s’ha assossegat, potser perquè s’ha vist el que pot passar. Ha de quedar clar amb qui ens juguem els “quartos” si es vol intentar fer alguna cosa més que compartir, en nom de la solidaritat, el que generem amb el nostre seny i rauxa amb aquells que, pobres, no tenen la nostra sort.
Seguim sent eternament castigats per parlar la nostra pròpia llengua, per sentir els nostres propis sentiments, per la nostra tossuderia a no deixar-nos assimilar per maneres de fer que no sentim com a pròpies, per ser diferents del motlle únic que allà s’ha encunyat i determinat com a vàlid.
Fruit d’aquest assossegament, ens trobem amb el nostre múscul productiu debilitat; amb la nostra sanitat totalment desbordada; amb la nostra escola farcida de mestres esgotats; amb un estat del benestar en mínims, i amb una identitat de la qual gairebé ni es pot parlar. Mentrestant, les vies dels trens de rodalies fallen constantment, amb la seva gestió segrestada a massa quilòmetres de distància perquè recordin que és un servei que s’ha de revisar i mantenir periòdicament. És responsabilitat seva, però no en volen cedir el control, malgrat que hauria de funcionar per als milions de ciutadans que l’utilitzen no per caprici o per anar de festa, sinó per anar a treballar o a la universitat.
Mirat fredament, amb aquesta actitud heretada es disparen un tret al peu, i fa temps immemorials que ho fan sense escarmentar. Si l’objectiu és afeblir-nos fins al punt de fer-nos veure que no podríem tirar endavant sols, i alhora no deixar-nos marxar ni cedir un finançament singular semblant al d’altres comunitats autònomes —tenint en compte que Catalunya és de les poques que aporten més del que reben—, és el conjunt dels espanyols qui, deixant de banda consignes nocives, n’hauria de sortir perjudicat.
Que ningú no alci la veu i posi aquesta reflexió damunt la taula? Doncs, què voleu que us digui, per ells faran.