«Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d’altres.» Aquesta frase pot ser de les més conegudes, o de les més repetides, que ens va deixar l’actor i còmic Groucho Marx. Ens ha tornat a la memòria quan hem tingut ocasió d’escoltar la roda de premsa i les posteriors declaracions del president d’ERC, Oriol Junqueras. En veure com, en tan sols 24 hores, canvia el que havia de ser el seu principal objectiu i condició —la recaptació de l’IRPF a Catalunya— per poder donar suport al projecte de pressupostos, anunciat pel conseller Duch el 3 de març i presentat al Parlament amb data per ser votat, Junqueras afirma que no ha canviat res del seu argumentari. Tanmateix, la recaptació de l’IRPF ja no l’exposa com el seu objectiu; de fet, ni tan sols l’esmenta, afirmant que el que volia dir era que qualsevol cosa bona per a Catalunya és una raó per donar-hi suport. Certament, amb la seva prosa de professor universitari, ningú l’havia entès.
No es tracta de valorar si és millor o no tenir pressupostos a Catalunya per poder continuar amb la legislatura actual. De fet, és innegable la importància de disposar d’uns comptes que permetin desenvolupar polítiques que ajudin, millorin i facilitin, en definitiva, la vida dels ciutadans. Però, si això és així, per què s’ha de recórrer a subterfugis, frases equívoques o principis canviants (parafrasejant Groucho Marx)? Si el que realment volia ERC era continuar donant suport a l’actual govern, com ha insistit, afirmant que facilitarà formalitzar un suplement de crèdit de 5.988 M€.
Sembla, doncs, que la posició dels republicans davant la proposta d’aprovació d’uns pressupostos (és cert, fets tan sols pel PSC-PSOE, sense consultar-los) era manifestar la seva molèstia perquè s’han sentit exclosos. O potser era perquè volien presentar una imatge de defensa d’uns acords signats que ja sabien que no es podien complir? O pot ser que l’objectiu fos “fer passar amb raons” fins que, en primer lloc, els seus militants (el 80%) i també part de la ciutadania diguessin que ja n’hi havia prou i que ambdós partits es posessin d’acord?
El president i el seu govern, amb l’afirmació que era l’únic escenari que contemplaven, han fet l’efecte d’estar fora de la realitat. La qüestió és que s’han vist obligats a retirar-los, donant per bona aquesta retirada per evitar una situació que podria desembocar en unes pròximes eleccions, fet que cap partit polític —i menys els dos implicats— desitja, a excepció de l’extrema dreta, que espera millorar la seva representació parlamentària.
Moltes són les preguntes que sorgeixen, o potser caldria dir dubtes o desconfiança envers les manifestacions, a vegades maximalistes, com les que han acompanyat durant tota la campanya del PSC-PSOE anunciant els esmentats pressupostos. Fins i tot amb missatges que es van atrevir a publicar, insinuant que, si no s’aprovaven, les dones no podrien anar tranquil·les pel carrer. També aquest partit sembla tenir principis de recanvi, perquè ara ja no és un risc no tenir pressupostos. L’objectiu era publicitat del govern? Si és així, sembla que es va complir amb la difusió del seu missatge.
La societat, aparentment, ha assumit que les afirmacions de les campanyes electorals no són reals; s’accepten com si fossin tan sols una campanya publicitària. De fet, així actuen els partits polítics. Però els compromisos assolits posteriorment, si són excessivament diferents del que es pressuposa que correspon al partit de torn, o fins i tot si són contraris, es resolen proposant una votació dels seus militants, que els dona una pàtina de suport, tot i que no és més que, una vegada més, canviar els principis fent veure que es fa perquè així ho demanen.
Un exemple és el cas d’ERC. El seu canvi de posició (objectiu o principi?) en les darreres eleccions al Parlament català —tot i que podria ser qualsevol altre partit polític— es va decidir obviant els compromisos anunciats en campanya. Les darreres dades de militants d’aquest partit se situaven entorn dels 8.226. Tot i això, van obtenir un total de 427.135 vots, amb un missatge que mai donarien suport al PSC-PSOE. Arribat el moment del canvi, ho van resoldre amb una votació entre els militants: tan sols el 53,5% dels 6.349 que van exercir el vot volien que ERC donés suport a Salvador Illa com a president de Catalunya. És a dir, només 3.396 militants, però va servir per justificar el canvi d’un objectiu que més de quatre-cents mil votants havien acceptat.
Aquests canvis de criteri, d’objectius i de posicionament estan comportant que cada vegada més ciutadans, en el moment d’anar a votar, dubtin de les manifestacions que fan els futurs parlamentaris —i tenen raó per fer-ho. Si el que volen és seguir la definició que va fer Aristòtil —“la política és l’art de fer possible l’impossible”—, i cal reconèixer que aquesta definició es manté viva, caldria que els dirigents que l’han d’aplicar parlessin clar a la ciutadania i als seus votants.
Si realment ERC va creure en el seu moment que el millor —no per a ells, sinó per a Catalunya— era donar suport a Salvador Illa, calia explicar-ho. I si ara creuen que s’ha de dotar de pressupostos el govern de Catalunya pel bé de la ciutadania, no seria millor explicar el què i el com, en lloc de generar, una vegada més, un vodevil, obrint i tancant carpetes per acabar arribant al mateix acord?
Potser milloraria la percepció que es té dels polítics, alhora que s’entendria més la realitat de les necessitats i s’evitaria el desencís que s’està estenent, així com la desafecció per la política que es va escampant. Cal pensar, parafrasejant Churchill, que ens calen estadistes, i aquests ho són quan comencen a pensar en les generacions futures i no en les següents eleccions.
Joan Bermúdez i Bermúdez és advocat i politòleg.