S’està escrivint i abordant molt recentment sobre la naturalesa il·legal de la guerra iniciada pel president dels Estats Units, conjuntament amb el primer ministre d’Israel, per fer front a l’Iran en relació amb el seu potencial com a actor nuclear que amenaça la seguretat a l’Orient Mitjà. Cal recordar que el ius ad bellum és la branca del dret internacional que regula les raons legítimes i les condicions sota les quals els Estats poden recórrer a l’ús de la força armada, amb l’objectiu principal de limitar-ne l’ús, tal com estableix la Carta de les Nacions Unides. Es distingeix del ius in bello, que és el dret en la guerra. Però, encara que estigui menys vinculat al llenguatge del dret internacional, hi ha una qüestió d’especial rellevància que mereix una breu reflexió crítica en les circumstàncies actuals, a raó de la personalitat dels mandataris estatunidenc i israelià i del rumb que està seguint el conflicte amb l’Iran, que ens remet al que els experts anomenen «guerra perfecta».
El concepte de «guerra perfecta», en efecte, ha estat utilitzat en diferents àmbits —estratègics, tecnològics i mediàtics— per descriure un tipus de conflicte suposadament net, quirúrgic i controlat. Es tracta d’una narrativa que promet precisió absoluta, danys col·laterals mínims i una gestió gairebé matemàtica de la violència. Tanmateix, diversos analistes han assenyalat que aquesta idea funciona més com un mite legitimador que no pas com una descripció realista de la guerra contemporània. En aquest context, la retòrica de Donald Trump sobre els conflictes internacionals —sovint caracteritzada per la seva imprevisibilitat, el seu èmfasi en la pressió econòmica i el seu ús intensiu de la comunicació directa— pot interpretar-se com una forma de «guerra imperfecta», no perquè aspiri a un ideal alternatiu, sinó perquè exposa les esquerdes del mateix concepte de perfecció bèl·lica.
L’anomenada «guerra perfecta» se sosté sobre tres pilars: la superioritat tecnològica, la informació total i el control absolut de l’entorn. Però aquests pilars resulten fràgils quan s’examinen a la llum dels conflictes reals. La tecnologia no elimina la incertesa; la informació mai no és completa; i el control de l’entorn es veu constantment erosionat per actors no estatals, dinàmiques regionals i factors imprevisibles. Per això, molts experts consideren que la «guerra perfecta» és més un dispositiu retòric que no pas una possibilitat material. Serveix per justificar intervencions, per tranquil·litzar l’opinió pública i per presentar la violència com un exercici racional i asèptic.
En contrast, l’aproximació de Trump als conflictes internacionals —i ho hem pogut comprovar molt directament a Europa— es caracteritza per la disrupció, la pressió econòmica com a arma principal, la negociació agressiva i la comunicació directa com a eina d’intimidació o de senyalització estratègica. Aquest enfocament, que alguns han descrit com a caòtic o improvisat, pot entendre’s com una «guerra imperfecta» en la mesura que renuncia explícitament a la pretensió de control absolut. No es presenta com a quirúrgica, sinó com a transaccional; no com un procés net, sinó com un forcejament permanent en què la incertesa s’utilitza com a recurs.
Aquesta divergència revela per què les consideracions que sustenten la «guerra perfecta» semblen cada vegada menys vàlides. En primer lloc, perquè la guerra contemporània es desenvolupa en un entorn híbrid on el militar, l’econòmic, l’informatiu i el diplomàtic s’entrellacen de manera inseparable. En segon lloc, perquè la proliferació d’actors i tecnologies fa impossible mantenir la il·lusió de precisió absoluta. I, en tercer lloc, perquè la política exterior —sigui la de Trump o la de qualsevol altre líder— opera en un terreny on la percepció pública, la pressió interna i la competència global introdueixen variables que cap model de “perfecció” no pot absorbir.
Al meu entendre, la «guerra imperfecta» no és, per tant, un ideal alternatiu, sinó un recordatori que la guerra real sempre ha estat així: incerta, contradictòria, plena de decisions improvisades i de conseqüències imprevistes. El que canvia és la narrativa. Mentre la “guerra perfecta” intenta ocultar la naturalesa caòtica del conflicte, la «guerra imperfecta» l’exhibeix, sigui de manera deliberada o com a efecte col·lateral d’un estil polític determinat. En aquest sentit, el contrast entre totes dues no només il·lumina les limitacions de l’ideal tecnocràtic de perfecció bèl·lica, sinó que també convida a reconsiderar com es construeixen les narratives de poder al segle XXI.
Ricardo Mor Solà és diplomàtic.