El passat mes de març es va constituir la nova junta de la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb Arnau Martínez (1996) com a president, qui ja formava part de l’anterior etapa, liderada pel periodista Esteve Giralt. A Reusdigital.cat hem parlat amb el nou president per conèixer els propòsits del nou equip, i l’estat de salut i els reptes del periodisme i el món de la comunicació.
Què pensaria l’Arnau Martínez que va entrar a la universitat si li diguessin que acabaria sent el president de la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya?
No m’ho hagués imaginat. Estava molt acostumat a que hi haguessin juntes o presidents de grans mitjans, uns perfils més sèniors, però havent entrat a la junta de l’Esteve, era un dels relleus naturals.
Històricament, el Col·legi ha tingut una visió massa corporativista i no ha tingut en compte potser la realitat a nivell de demarcació, on la majoria són professionals en mitjans locals. En els últims anys s’ha intentat revertir la situació, i ara la institució s’assembla més al que és la professió.
A la junta també hi ha Carlos Domènech, Marta Bonillo, Cristina Sierra, Elisenda Rovira i Jordi Mumbrú. Què podeu aportar en aquesta nova etapa del Col·legi?
Som un trencaclosques que podem aportar un cert equilibri, tenint en compte que només podem ser sis persones a la junta. El Carlos (Diari Més) pot representar una visió metropolitana, la Cristina Sierra (Revista Cambrils), una experiència molt més local; la Marta, el punt de vista dels gabinets, l’Elisenda, la més jove, una visió més lligada a la precarietat quan s’accedeix al món laboral, i el Jordi (Diari ARA) i jo (ACN), representem una experiència d’àmbit nacional.
Quina és la importància del Col·legi de Periodistes?
El Col·legi no és només sinònim d’oferir serveis i formació. La idea que ha d’arribar és que tenir un Col·legi fort ens farà més forts com a col·lectiu quan hi hagi un conflicte; i l’objectiu és aconseguir una veu potent, amb representació.
Vam superar aquest mes de març els 260 col·legiats a Tarragona, amb uns perfils cada cop més diversos: més gent de gabinets i també més autònoms o freelance.
Quina és l’anàlisi que fa de la comunicació a la demarcació de Tarragona?
El sector està en crisi i en crisis en plural: precarietat econòmica i augment dels discursos d’odi i de la desinformació. La ciutadania acaba desconnectant per un excés d’informació, i les fake news corren massa de pressa.
Actualment, el sector no està en el seu millor estat de salut. Sí que hi ha més sortides professionals, no només en mitjans de comunicació, ara també hi ha qui obre un blog o produeix un podcast, però s’han de saber utilitzar perquè generin un rendiment econòmic.
Quins són els reptes de present i de futur del periodisme?
El problema més gros que tenim és la precarietat. Si estàs mal pagat, no pots fer bé la teva funció, no acabes d’estar motivat al 100%. Aquí hi ha periodistes fent 30.000 hores com a periodista i el seu contracte és d’administratiu.
Tinc la sensació que venim d’una generació on el periodista era molt vocacional ni estava tot el dia treballant. Cada cop més el que la gent jove vol és treballar de periodista, però amb unes bones condicions de vida. Si les empreses no entenen això, en uns anys no hi haurà ningú que s’hi vulgui posar. Hi ha un munt de periodistes que entren en un mitjà i al cap de 2-3 anys se’n van i canvien de feina.
Hi ha uns límits: no podem estar connectats ni treballant 24 hores, els 7 dies a la setmana. Tenim un ofici en què depenem molt de l’actualitat i del que passa. No tot és controlable, però la rutina no ha de ser la inestabilitat permanent d’horaris de feina.
Cal fer autocrítica?
Com a sector hem de fer autocrítica. La desinformació, les fake news o els discursos d’odi són alguns dels reptes, però també ho és la immediatesa, a la qual hem contribuït nosaltres molt. Volem ser els primers i ho acabem sent sovint amb una informació una mica esbiaixada o amb una manca de context, que pot acabar sent falsa.
És optimista?
Jo soc optimista perquè s’adapti el periodisme: hi ha d’haver un canvi de mentalitat i de gestió dels recursos a les redaccions o no hi haurà ningu que s’hi vulgui dedicar. Cada mitjà ha d’entendre quins són els seus recursos humans i llavors decidir, triar i fer una feina d’edició: aquí es va i aquí no, perquè a tot no s’arriba.
El periodisme plenament independent és possible?
Un mitjà de comunicació pot estar finançat com mínimament pugui. Molts cops aquest finançament ve d’empreses i institucions públiques, i no hi ha cap problema. Aquest s’origina si aquest ens l’utilitza per intentar portar per un camí o per un altre. El millor és que la ciutadania pagui pel periodisme, perquè si no és així, sempre hi haurà algú que ho estigui pagant.
Hi ha molt exemples de diaris que se sustenten per subscripcions, i és viable, però una persona no se subscriurà mai per llegir una portada on tot són notes de premsa; s’ha d’aportar alguna cosa més. S’ha d’intentar aportar coses diferents, ja que les les millors històries a nivell periodístic no tenen una convocatòria o presentació. Llegim molt mitjans i gairebé a tots, les mateixes informacions.
Independent no hi ha cap mitjà: el que hem d’entendre és que no hem de perdre el sentit crític. Com a periodista ja no ets objectiu, ja tries i proposes temes a fer que poden respondre als teus propis interessos. Un professor ens va dir que el periodisme no ha de ser objectiu, ha de ser honest.
Com valora que any rere any surtin uns 30-40 periodistes matriculats de les aules de la Universitat Rovira i Virgili? El mercat del territori els pot absorvir?
Les universitats haurien de fer un replantejament, i el sector també. Hi ha un sobreexcés de graduats de periodisme cada any, però alhora, hi ha qui no s’hi acaba dedicant per la precarietat.