Ja fa molt de temps que percebo que els polítics en general (i malgrat lloables excepcions) han deixat de creure en el paper dels mitjans de comunicació i ho fien tot als seus comptes de xarxes socials. Creuen que així arriben directament al ciutadà, sense filtres, i que, per tant, el seu missatge difós a través de les xarxes els farà guanyar vots. Han decidit, en definitiva, posar tots els ous al cistell de les xarxes, i no tenen en compte la importància de la necessitat de tenir un espai local de comunicació sanejat i plural. No volen filtres, no volen ser qüestionats, acostumen a reaccionar malament davant a crítica… Els mitjans, i els periodistes, fem nosa.
Contrasta aquesta actitud amb la d’algunes empreses importants (algunes, de ben a prop) que s’han adonat de la necessitat d’un tractament acurat i professional de la informació, fins i tot assumint que pot haver-hi crítiques, davant la selva en què s’ha convertit l’univers de les xarxes socials, cada cop més superficial, menys sa, amb més soroll i on cada cop és més difícil destriar el gra de la palla. Una mentida ben treballada pot fer un mal immens a persones, empreses, organitzacions i institucions, i només un sistema de mitjans sòlid pot contrarestar aquesta realitat.
Reus té el risc, des d’ahir a la tarda real, de perdre Canal Reus. Soc part de la història d’aquest projecte i, per tant, reconec que peco de no ser massa objectiu. El motiu és que, d’un temps ençà (massa temps, probablement), l’empresa que gestiona la televisió no pot cobrir les despeses que suposa fer televisió amb un mínim d’estàndard de qualitat.
El projecte Canal Reus va néixer a partir de la iniciativa d’un grup de professionals, que permetia posar les bases d’una col·laboració publicoprivada que garantia un mitjà amb una clara voluntat de servei públic. Entre els promotors hi havia noms molt potents (Francino, Buenafuente, Graset…) que donaven credibilitat a un projecte que naixia, lògicament, carregat d’interrogants. A la banda municipal, noms com Tomàs Barberà, Ernest Benach i Josep Abelló van ser els que li van donar l’impuls necessari. Eren els temps de l’oasi reusenc. Això permetia a la ciutat una televisió de facto pública, però amb un cost molt més baix que altres televisions en ciutats de dimensions similars a Reus. L’acord, en forma de contracte-programa, o de conveni (amb els anys ha anat variant), garantia el finançament de la part de servei públic de la televisió, mentre que l’empresa s’havia de buscar la vida trobant la resta del finançament.
Ara, l’aportació municipal cobreix aproximadament el 35% del pressupost, massa poc tenint en compte la degradació que ha patit el mercat publicitari local, un fenomen poc estudiat, però que diu molt de l’evolució, de la salut i de l’expectativa de futur del comerç i el sector empresarial local més autòcton. A aquesta xifra cal afegir-hi també l’increment de costos que ha suposat per a Canal Reus superar el marc estricte de la TDT i fer-se un lloc en el mercat digital local.
Ara, qui aixeca la veu és Canal Reus, però el que diuen els responsables de la televisió fa temps que ho diuen també els promotors d’altres mitjans locals. En aquest sentit, cal tenir present que afeblir el sistema local de mitjans deixa la ciutat molt més a la intempèrie en els debats territorials presents i futurs, que n’hi haurà i que poden ser intensos. Desdibuixa el debat polític, que cada cop menys és un diàleg i més un seguit de monòlegs. I deixa més indefensos els ciutadans, que rebran cada cop més propaganda i menys informació. Si aquesta situació es consolida, els primers que ho lamentaran, tard o d’hora, seran les mateixes institucions. De fet, en algunes ciutats on s’ha desfet el sistema local de comunicació, ja se’n lamenten.
Algú pot qüestionar el fet que l’administració pública hagi d’ajudar a finançar projectes comunicatius. La llibertat d’informació és un dret fonamental i, com a tal, ha de ser protegit pels poders públics, més en un país on el factor lingüístic és tan rellevant. Aquest argument és vàlid a Europa, a Espanya, a Catalunya (algú s’imagina la Catalunya d’avui sense el que ha aportat TV3?), al Camp de Tarragona i a Reus. I com més petit és l’àmbit territorial, més rellevant és el paper que ha de jugar la institució pública, perquè les fonts de finançament tradicionals han desaparegut o, en el cas de Reus, s’han reduït notablement.
Ara, l’empresa de Canal Reus ha denunciat el contracte amb l’Ajuntament, i això a la pràctica vol dir que renuncien a un 35% del seu pressupost d’ingressos. Sense entrar en el detall de la discussió (no en tinc tots els elements), el cert és que queda qüestionada la viabilitat del projecte, almenys com l’entenem ara. Vull suposar, com passa sovint en les negociacions entre dues parts, que, a banda de diferències de criteri, hi ha hagut les sempre importants qüestions de forma que han dificultat la desitjable entesa.
No crec que la ciutat, ni els seus representants institucionals, es puguin permetre el luxe de perdre un actiu com és Canal Reus. Per això confio que quan el soroll d’aquestes últimes hores remeti es podrà reprendre un diàleg franc que defineixi el futur del projecte i la seva viabilitat.