La polseguera que va aixecar el Procés va fer invisible temporalment el problema únic i concret que, abans de tot plegat, ja existia entre Catalunya i l’Espanya segrestada i radicada a Madrid.
Amb el peix al cove, que va funcionar més de vint anys —més que res per a Espanya, que anava aconseguint governs, tant del PP com del PSOE, a canvi de menudeses que semblaven (després hem pogut constatar que només ho semblaven) grans avenços per a Catalunya.
Donat per acabat aquest camí de carro, ha quedat totalment a la llum que Catalunya té davant una paret molt fina, invisible, però que resulta infranquejable, si més no per les vies pacífiques i racionals.
Una paret que, a la part que toca a Catalunya, és rígida i no admet cap intent d’obrir-ne una porta, una finestra, una escletxa per on poder contactar amb l’Estat, que no té res a veure amb el Govern ni amb les diferents cares que els espanyols poden viure. I podrien viure amb respecte i companyonia si no fos per l’ambient anticatalà que hi ha instal·lat i que determinats partits polítics s’encarreguen de refrescar amb dits i fets, dia sí i dia també.
Mai no hi ha hagut cap intenció de parlar amb Catalunya, i molt menys d’acceptar fer-ho sobre una cessió de sobirania econòmica. Senzillament perquè, per on compensarien el que es pogués acordar cedir?
Aquesta part del problema és la més rellevant, però és que hi ha més cantons que també persisteixen bloquejats davant de qualsevol remenada d’olla.
En efecte, també s’ha de parlar de la gestió dels aeroports i de Rodalies; de la llengua, que, en no ser la mateixa, està condemnada a estar permanentment en perill; de la identitat, que per mandra o per por a conseqüències a vegades fa vergonya mostrar i que mai no s’ha acceptat que pugui ser diferent. I, sobretot, mai es podrà respectar que pugui ser reconeguda i protegida, com dicta específicament la Constitució espanyola, que, pel que es veu, per a segons què és paraula santa, però per a segons què es pot ignorar i, fins i tot, anar-hi en contra.
Que un projecte creat per generar problemes on mai no n’hi havia hagut es desinfli de la mateixa manera que es va inflar cap problema: se’n potencia un altre, que sembla que ja hi era en estat embrionari en faccions extremes de la dreta, que, entre d’altres, fan aquesta funció de salvapàtries de la manera més visceral, fanàtica i embogida.
Però, finalment, aquestes coses passen perquè hi ha un petit gran nombre de ciutadans que ho propicien, la qual cosa vol dir que potser hi ha més gent així de la que es veu.