Enguany volem recordar el final de la tercera i última guerra carlina, que va esdevenir el 1876, és a dir, ara fa 150 anys. Per fer-ho, hem pensat explicar la vida d’un dels protagonistes més destacats d’aquest conflicte bèl·lic a les nostres contrades: el «Nen de Prades».
El context en què va viure el «Nen de Prades»
Per posar en context el tema, cal dir que Reus era una ciutat clarament liberal i contrària al carlisme, amb una burgesia forta i milícies liberals urbanes actives. Va ser un bastió ben defensat per voluntaris liberals i forces governamentals, tot i la sovintejada pressió que va patir per la presència d’escamots a zones rurals properes com el Priorat o les muntanyes de Prades. Tot i així, va patir una efímera ocupació el dia de Sant Pere de 1872, de la qual en parlarem en el següent article dedicat als personatges carlins de l’última guerra.
La tercera carlinada va començar el 1872 i va acabar definitivament el 1876, any en què el règim borbònic d’Alfons XII va consolidar el seu poder i va derrotar els carlins. Per assolir la victòria, va ser decisiu el cop militar del general Martínez Campos, conegut com el «Pronunciament de Sagunt», el 1874. Va suposar l’inici del final de la causa carlina i va obrir les portes a la restauració borbònica després del breu regnat d’Amadeu de Savoia i de la Primera República. Però, com en les altres carlinades, Catalunya i Euskadi van ser els llocs on la resistència contra el règim borbònic va ser més intensa, i per això el conflicte es va allargar un parell d’anys més.
El nou regnat d’Alfons XII, a finals de 1874, va fer que molts combatents carlins fugissin cap a França o es rendissin aprofitant l’amnistia concedida pel nou govern. Tot i això, el «Nen de Prades» va seguir lluitant durant el primer terç de 1875, agafant ostatges i demanant rescats.
L’apassionant vida del «Nen de Prades»
El “Nen”, en realitat, es deia Pere Balcells i Masgoret i va néixer el 31 de març de 1855 a Prades. També se’l va conèixer com el “Pastor de Prades” o el “Tigre del Priorat”, en clara referència al tortosí Ramon Cabrera, el “Tigre del Maestrat”, cabdill carlí en la primera i segona carlinada. Però el renom que ha fet més fortuna ha estat el de “Nen de Prades”, fins al punt que ha arribat fins als nostres dies gràcies al fet que un dels gegants de la població representa aquesta figura tan present en el folklore popular de la vila, i que també va donar nom a un restaurant.
El «Nen de Prades» era fill d’un pastor, fet que li permeté conèixer perfectament l’orografia de les comarques de l’Alt i Baix Camp, la Conca de Barberà i el Priorat. No va anar a l’escola, però la seva vivesa natural, un gran sentit de l’orientació i un olfacte molt fi li van permetre superar molts esculls en la seva curta vida, però intensa trajectòria guerrillera.
Als disset anys se’n va anar de Prades i es va presentar voluntari a la partida de carlins del tinent coronel Moore, amb qui va aprendre estratègia militar i lluita de guerrilles. A la primavera de 1874, amb tan sols dinou anys, va organitzar el seu primer escamot amb una vintena d’homes, però més endavant en va arribar a comandar prop de 200. Tots ells eren homes de la terra que coneixien perfectament els racons del territori per on actuaven.
Això el va convertir en un guerriller temut per les forces liberals, ja que els seus moviments destacaven per la rapidesa, especialment en l’art de les emboscades. A més, disposava d’una àmplia xarxa de confidents que l’informaven sobre els moviments de les tropes liberals, fet comprensible si tenim en compte que a les zones rurals la població simpatitzava amb el carlisme.
La figura del “Nen de Prades” va generar infinitat de llegendes molt arrelades a la memòria popular del nord del Baix Camp. Entre les històries que s’expliquen, hi ha la que diu que una vegada va desviar l’aigua de les fàbriques de paper de la Riba per castigar els industrials que no volien pagar-li tribut de guerra. Una altra explica que el coronel isabelí Alejandro Picaso va decidir acabar amb ell, però que, gràcies al seu coneixement del territori i a la informació dels seus confidents, va poder vèncer i fer capitular un contingent molt superior en el que es coneix com “l’Emboscada dels Motllats”. Aquest fet va augmentar extraordinàriament la seva fama, convertint una operació pensada per eliminar-lo en una victòria per a ell.
Les seves proeses el van animar a continuar amb incursions ràpides als pobles de la zona i amb nous enfrontaments amb les forces isabelines. Les reiterades derrotes liberals van obligar el comandant Manuel Orozco a construir la Torre del Petrol, una torre de vigilància a l’estret de la Riba per dificultar les incursions del Nen de Prades. Aquesta torre encara es manté dempeus avui dia i és fàcil de veure des de la C-14, entre la Riba i Picamoixons.
Altres episodis destacats són el “Parany de Rocabruna”, del qual va aconseguir escapar, l’“aniquilament de la partida de Petrol” i la “sorpresa de la Mussara”, on ell i els seus homes haurien saltat a cavall per un cingle per fugir d’una emboscada.
També s’explica que, en una ocasió, va anar a Prades per recaptar diners. Un home va intentar agafar-ne de la taula mentre un dels seus guerrillers jugava als daus, i el Nen de Prades el va castigar tallant-li la mà. Més tard, fora de la vila, va llençar una gorra plena de monedes dient: “A veure qui n’arreplega més!”. Després d’una petita disputa entre els seus homes, va escollir el seu lloctinent.
La mort del «Nen de Prades»
El mes d’abril de 1875, seguint ordres de l’alt comandament carlí, es va dirigir cap al Maestrat per reorganitzar el seu grup, reposar i rebre noves instruccions. Però, en arribar a Xerta, les forces isabelines van encerclar el poble. El «Nen de Prades» i els seus homes van intentar defensar-se, però l’exèrcit liberal, més nombrós i millor equipat, va aconseguir reduir-los. En un intent d’escapar, ell i dos companys van resultar ferits greument, i el Nen va morir poc abans d’arribar a l’hospital de Tortosa. Tot i això, entre les files carlines es va escampar la versió que no havia mort per les ferides, sinó que havia estat afusellat.
L’ideologia del «Nen de Prades»
L’ideologia carlina no és fàcil d’explicar. Més enllà del lema “Déu, pàtria i rei”, el moviment també va incorporar el foralisme o un cert nacionalisme perifèric, motiu pel qual va tenir molts adeptes al País Basc i als Països Catalans. També hi va haver seguidors que avui podríem considerar antisistema.
Aquestes dues branques del carlisme van tenir un moment de màxima tensió el 1976, amb els coneguts fets de Montejurra, on els seguidors ultradretans de Sixt de Borbó es van enfrontar amb els partidaris de Carles Hug de Borbó, amb el resultat de dues víctimes mortals.
En aquest context, es pot parlar d’un cert “carlisme d’esquerres”, i és aquí on alguns autors situen el «Nen de Prades». El seu objectiu era combatre els cacics, és a dir, les elits locals que explotaven els treballadors, tal com apunta l’historiador Robert Vallverdú. El «Nen de Prades» pretenia imposar una mena de justícia social i mai no va voler ostentar cap insígnia ni graduació militar, tot i que els comandaments carlins li van assignar el grau de tinent.
Així doncs, es pot establir un cert paral·lelisme entre algunes expressions del carlisme del segle XIX i determinades realitats territorials actuals, especialment en zones rurals amb una forta identitat i tradició comunitària.