Volem recordar el final de la tercera i última guerra carlina, que va acabar el 1876, és a dir, ara fa 150 anys. I per fer-ho hem volgut explicar la vida d’un dels protagonistes més destacats d’aquest conflicte bèl·lic a les nostres contrades: el «Capellà de Flix».
El context en què va viure el «Capellà de Flix»
La tercera carlinada va començar el 1872 i va acabar definitivament el 1876, any en què el règim borbònic d’Alfons XII consolidà el seu poder i derrotà els carlins. Per assolir la victòria va ser decisiu el cop militar del general Martínez Campos, conegut com el “Pronunciament de Sagunt”, l’any 1874. Aquest fet va suposar l’inici del final de la causa carlina i va obrir les portes a la restauració borbònica després del breu regnat d’Amadeu de Savoia i de la Primera República.
Tanmateix, com ja havia passat en les altres carlinades, Catalunya i Euskal Herria van ser els territoris on la resistència contra el règim borbònic fou més intensa i, per això, el conflicte es va allargar un parell d’anys més.
El nou regnat d’Alfons XII, instaurat a finals de 1874, va provocar que molts combatents carlins fugissin cap a França o es rendissin aprofitant l’amnistia concedida pel nou govern.
L’apassionant vida del «Capellà de Flix»
Josep Agramunt i Llecha, nom real del «Capellà de Flix», va néixer en aquesta població de la Ribera d’Ebre el febrer de 1826. Era fill d’una família pagesa molt pobra. De jove va treballar al servei domèstic de la família Oriol de Flix, una família de profundes arrels carlistes que el va influenciar fins a convertir-lo en un carlí radical, de tarannà profundament tradicionalista i conservador.
Arran d’això va estudiar tres anys de filosofia i un de teologia i, a continuació, fou ordenat sacerdot a Tortosa. Essent encara diaca, s’embarcà en una missió a la colònia espanyola de Fernando Poo, en el que avui es coneix com a Guinea Equatorial.
En tornar a Catalunya, va exercir com a capellà a Amposta i Maials abans de tornar a la seva població natal l’any 1871. Ja d’aquella època consta documentació del bisbe de Tortosa, Benet Vilamitjana, en què alertava de les tendències radicals de Josep Agramunt.
El juny de 1872, dos mesos després de l’inici de la Tercera Guerra Carlina i mentre exercia de capellà de Flix, es posà al capdavant d’una partida de 150 homes. Poc després, en una trobada de capitostos carlins a la Mussara, fou escollit capità. El seu substitut a la rectoria de Flix va ser Antoni Díez, que també es convertí en un carlí armat i actuà al mateix temps que Josep Agramunt. És per això que en un diari de l’11 de desembre de 1873 s’afirmava que:
«La rectoría de Flix se ha convertido decididamente en plantel de evangélicos cabecillas. Después del llamado «Cura de Flix», célebre por sus fechorías, se ha sublevado también el párroco que entró a substituirle en aquella población.»
L’ocupació de Reus
Sota les ordres del tinent coronel carlí Joan Francesch, el «Capellà de Flix» va formar part del grup d’homes que, per Sant Pere de 1872, va ocupar la ciutat de Reus durant unes hores.
L’operatiu de l’ocupació és d’allò més curiós. Provinents de les muntanyes de Vandellòs, els carlins arribaren a l’Hospitalet de l’Infant, on tallaren la línia de telègraf. A l’estació de tren d’aquesta població esperaren l’arribada d’un comboi provinent de València. Quan el tren es va aturar, feren baixar tots els passatgers i segrestaren el personal de l’estació per continuar amb tota la tropa dalt del tren fins a Cambrils, on tornaren a tallar la línia del telègraf i segrestaren el personal de l’estació.
En arribar a Salou van baixar del tren, aixecaren la via que conduïa cap a Tarragona i, a continuació, es dirigiren a peu cap a Reus. Salou era ple de reusencs que havien anat a passar la festivitat de Sant Pere a la platja. Cap a dos quarts de 7 de la tarda, els carlins entraren a Reus.
Durant les primeres hores d’aquesta breu ocupació hi hagué un intercanvi de trets entre les forces governamentals i els carlins, arran del qual va caure ferit de mort el cabdill Joan Francesch Serret. Amb la mort del coronel Francesch, el «Capellà de Flix» va passar a comandar la partida carlina.
Posteriorment també va ocupar la Selva del Camp, Vilallonga i Valls, on cremà els portals d’entrada. També va entrar a Móra la Nova l’any 1873, cobrant la contribució de guerra i tallant els filferros del pas de la barca amb Móra d’Ebre per pressionar la població local.
En la majoria d’aquestes accions, els soldats carlins pretenien cobrar una mena d’impost de guerra, raó per la qual buidaven les arques municipals o bé segrestaven persones per exigir-ne rescats, tal com va passar a Vilaplana, on quatre milicians isabelins van ser afusellats per no haver pagat el rescat.
La cruesa de les guerres carlines també es reflecteix en episodis com el que protagonitzà el mateix Josep Agramunt quan, després de derrotar i matar prop de Prades el tinent coronel Maturana de l’exèrcit regular espanyol en una acció dirigida pel general Tristany, es va apropiar del seu uniforme i de les seves condecoracions militars, que utilitzaria a partir d’aquell moment.
Per entendre el tarannà ultraconservador del «Capellà de Flix», s’explica que el 1874 va fer apallissar un matrimoni del Perelló perquè s’havia casat civilment. Ell ho justificà dient: “Y are, la religió s’imposa á garrotadas”. També va amenaçar una parella que havia fet el mateix a Capafonts i imposà multes econòmiques a Tivenys.
Quan es donà per finalitzada la tercera guerra carlina a Catalunya, l’any 1875, fou nomenat coronel del regiment de Gandesa i se n’anà a combatre a Euskal Herria. Caigué ferit a l’engonal a finals de gener de 1876, però es recuperà a l’hospital d’Irache.
El 16 de març de 1876, ara fa 150 anys, es va donar per acabada l’última guerra carlina amb la marxa a l’exili del pretendent Carles VII. Aquest fet coincidí amb l’empresonament del «Capellà de Flix» a Madrid. Poc després fou traslladat a les presons catalanes de Montjuïc i Tarragona, on arribà en tren el 2 d’abril de 1876 i on se li instruïren divuit causes.
El seu empresonament i la derrota carlina van facilitar que, l’agost de 1876, el bisbe de Tortosa li retirés les llicències sacerdotals, que recuperà un mes després gràcies a la intervenció del papa Pius IX.
L’exili i mort a França
Veient que el panorama a Espanya no li era gaire favorable, decidí emprendre el camí de l’exili, tal com havia fet el pretendent Carles VII. Igual que ell, marxà a França, on exercí com a capellà del cementiri de Clichy, prop de París.
Segons algunes fonts, hi va morir assassinat per un familiar d’una de les múltiples víctimes de l’última guerra carlina. S’explica que, mentre l’assassí es confessava, va treure una pistola i el matà el 2 de novembre de 1887. El seu funeral a França es convertí en una manifestació de dol per part de nombrosos carlins legitimistes exiliats, demostrant el prestigi que encara mantenia dins del moviment. En canvi, la premsa satírica liberal de l’època aprofità la notícia de la seva mort per fer-ne escarni i recordar la seva fama de “capellà trabucaire”.