Finalment, arriba el judici del cas Innova. Fa catorze anys, esperaríem amb ànsia això que acaba de començar per intentar esbrinar de què coi anava tot plegat, per què polítics i tècnics de l’Ajuntament de Reus van haver de passar la pena del telediari (a algun tècnic el van arribar a detenir a la porta de l’escola on acompanyava el seu fill), per què la Guàrdia Civil avisava els mitjans de comunicació (als de Madrid, sobretot) abans de fer una detenció; per què, en definitiva, més enllà dels fets que la Justícia posava en dubte, tot plegat es va convertir en un espectacle…
Hi ha molts detalls d’aquesta història que generen preguntes que caldria que es responguessin. Al cap de tot aquest temps, resulta que una bona part dels capítols d’aquell espectacle s’han convertit en causes arxivades, cosa que ha permès comprovar com, des de la política, durant aquells anys es va decidir a jugar al joc del “difama, que alguna cosa queda”, per la idea força generalitzada que tots els polítics són uns corruptes i que es presenten a les eleccions per parar la mà com fa el gegant indi. Que la gestió de la construcció del nou hospital no va ser perfecta ningú ho nega, però d’aquí a tractar l’alcalde i els regidors de lladres hi ha un abisme.
A veure com acabarà el judici. De moment, ja sabem que dos dels implicats, Jorge Batesteza i Josep Prat, han arribat a un acord de conformitat amb la fiscalia. No en sabem els detalls, però l’acord voldrà dir reconèixer, de grat o per força, la comissió d’alguna de les irregularitats de les quals se’ls acusa. És significatiu. El dilema que tenen alguns dels encausats, convençuts del fet que no van fer res de punible, és decidir si pactar per aconseguir una pena molt menor, o jugar-se-la i confiar que la Justícia els reconegui com a innocents i no els condemni a penes molt superiors. És un dilema que no és fàcil de resoldre, i més encara quan han passat catorze anys que per a molts han estat un calvari.
Al cas Innova algú va decidir convertir-lo en exemplar contra la corrupció i contra la classe política catalana, que començava a parlar seriosament d’independència. Amb el temps s’ha desinflat molt i la llarga llista de peces separades han quedat en no res i ja reposen als arxius judicials. Si volien fer mal, ja l’han fet. Si el judici serveix per aclarir què va passar, benvingut sigui, però no cal que vagi més enllà, no cal que sigui exemple de res. Tardar tants anys per arribar fins aquí ja és prou exemple del malament que funcionen algunes coses en aquest país.