La frase atribuïda al periodista Josep M. Vilajoana, publicada el gener del 2014, quan afirmava: «Avui dia, per ser diputat o parlamentari ja no cal estudiar la ideologia del grup a què es pertany», ha anat adquirint amb els anys una major sensació de veracitat. Almenys aquesta és la percepció que es té quan s’escolten certes intervencions, declaracions o publicacions a les xarxes socials —mitjà on sembla que es troben més còmodes alguns polítics—, especialment quan es percep la influència de l’extrema dreta en el comportament de representants situats a l’altra banda de l’arc parlamentari. O potser, simplement, ja no saben ben bé què defensen més enllà de generar titulars cada vegada més cridaners.
De fet, cada vegada costa més diferenciar els polítics per les seves actituds i formes de comunicació. Fins ara, els estirabots, els escarnis i les acusacions personals eren considerats típics de la dreta i l’extrema dreta. Això s’ha pogut observar en membres de Vox i Aliança Catalana, en múltiples declaracions i intervencions tant dins com fora del faristol, al Congrés o al Parlament. Cal reconèixer que aquesta manera d’actuar té un ressò important, especialment a les xarxes socials. L’èxit d’aquest estil sembla haver estat assimilat, no de manera exclusiva però sí de forma destacada, pel diputat d’ERC Gabriel Rufián, a jutjar per les seves intervencions al Congrés dels Diputats, especialment en el debat sobre la pròrroga dels contractes de lloguer.
Vista la seva intervenció, sense suport explícit del partit que representa (ERC) i amb el rebuig de diversos dels seus membres, amb una personalització de l’insult cap als qui no pensen com ell —més enllà del debat de fons—, fa pensar en la reflexió de Tucídides (413 aC):»No és el debat el que impedeix l’acció, sinó el fet de no ser instruït pel debat abans». Aquesta idea podria ser aplicable al diputat Rufián, que, amb una preferència aparent pels continguts de TikTok per damunt de les biblioteques, hauria assumit un estil de fer política que s’assembla precisament al dels grups que diu combatre, oblidant que la seva funció principal és el debat.
Aquesta confusió en els posicionaments i la creixent influència de les formes dels extrems s’està estenent. El president Illa, fa uns dies, va anunciar amb un to que alguns van percebre com a autoritari la implantació —que va justificar amb un simple «si no funciona, la retirarem»— de la presència de Mossos d’Esquadra en un nombre determinat d’escoles. La mesura, més enllà de l’impacte inicial, va generar posteriorment una desaprovació generalitzada. Quan s’intenta analitzar, resulta difícil fer-ho, ja que no s’ha explicat amb claredat més enllà de les declaracions de la consellera d’Interior, que va parlar de prevenció sense concretar què ni com.
Aquesta mesura, i la sola imatge de presència policial —encara que no sigui uniformada— dins de les aules, evoca situacions més pròpies de contextos allunyats del que s’espera d’un partit socialista. Costa d’entendre, més enllà d’una possible deriva cap a una lògica de societat policial, quin paper hi haurien de tenir aquests agents dins de les escoles. Sorgeixen preguntes que, precisament per insòlites, resulten preocupants: intervindran quan dos alumnes es barallin al pati? Assistiran a reunions de tutors per evitar possibles agressions? Es passejaran per les aules per comprovar el comportament dels estudiants? És evident que existeix un problema de convivència escolar, però també ho és que la presència policial pot contribuir a erosionar encara més l’autoritat del professorat davant dels alumnes i les famílies.
No són només aquestes actuacions les que reflecteixen la influència de les formes de l’extrema dreta sobre la resta de forces polítiques. Poc cal afegir del PP, que sembla haver perdut una agenda pròpia i actua sovint condicionat per les pautes, quan no directrius, de Vox. També Junts es troba en una posició en què li costa defensar les seves idees sense que determinats posicionaments es puguin interpretar, com a mínim, com a propers a plantejaments d’extrema dreta. En cap cas, però, es pot afirmar que sigui un partit d’extrema dreta. En aquesta mateixa dinàmica, la vicepresidenta del govern, Yolanda Díaz, també ha adoptat en ocasions posicionaments maximalistes que recorden estratègies habituals dels extrems polítics.
S’ha arribat a un punt en què la política, tant a escala estatal com catalana, sembla supeditada a les accions, reaccions o fins i tot omissions que generen els partits d’extrema dreta. A vegades es produeix un simple seguidisme —com el del PP respecte de Vox—, però també es dona el cas que determinades mesures es plantegen únicament com a resposta a aquests partits o a Aliança Catalana, sense tenir en compte que la missió dels representants públics és defensar, traslladar i debatre les inquietuds i necessitats de la ciutadania.
El principal èxit dels partits extremistes és aconseguir que els demòcrates perdin la seva personalitat i la seva essència, no només en el fons sinó també en les formes. Avui, malauradament, sembla que aquesta batalla l’estan guanyant, si no s’hi pren consciència i es deixen de banda els insults, les actituds autoritàries i les desqualificacions a l’adversari com a simple eina per obtenir titulars.
Joan Bermúdez és advocat i politòleg.