Màster en Traducció i Tecnologies a la UOC, en Traducció Especialitzada a la UVIC, va centrar el doctorat en la novel·la negra a Catalunya i més concretament en la col·lecció ‘La Negra’ de La Magrana. Ha alternat la seva feina com a docent amb el treball editorial a Delicte i s’ha convertit en una impulsora una dinamitzadora del gènere.
Nom i cognoms.
Irene Solanich Sanglas.
Data i lloc de naixement.
2 de febrer de 1990, Manlleu.
Com vas arribar al món editorial?
Com a editora vaig començar a Edicions Xandri com a sòcia el 2017 i va ser una proposta que em van fer. El 2019 vaig vendre la meva part i vaig entrar com a correctora i editora a Llibres del Delicte, també a través d’una proposta que em va fer el segell. Com a escriptora va ser el 2017 amb un relat que es va publicar a l’antologia col·lectiva Terra de crims.
Quin va ser el teu primer llibre?
Vaig començar publicant relats a antologies col·lectives i el primer va ser a Terra de crims (2017). El primer llibre va ser una antologia poètica de textos escrits per assassins en sèrie traduïts al català i contextualitzats, ‘Paraules de mort’ (2020), amb il·lustracions de Georgina Armadàs.
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
El de Terra de crims va ser un joc que es va fer entre diferents persones que ens agradava la novel·la negra; escriure un crim que passés a Catalunya amb un títol que ens tocava per sorteig. A mi em va toca la L geminada. El de ‘Paraules de mort’ va ser quan vaig llegir un llibre que es diu ‘Wanted lovers’. És un epistolari de la Bonnie i en Clyde. Allà vaig descobrir la poesia de la Bonnie, que em va encantar, i vaig començar a veure un patró entre altres criminals i assassins.
Va ser complicat publicar-lo?
Quan l’estava escrivint no tenia cap mena de pretensió. Per a mi era un exercici de traducció, però el meu company d’Edicions Xandri hi va veure potencial i el vam decidir publicar. La veritat és que n’estic molt contenta. Aquest any s’ha reeditat dins d’Edicions Xandri mateix, però ara l’editorial el porta una altra persona perquè es va acabar venent.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptora?
Les estades d’escriptura que fem amb les meves amigues. Des de fa un parell d’anys tenim una petita de tradició d’agafar un pont de tres o quatre dies i tancar-nos a una casa rural a escriure i llegir-nos mútuament. És l’exercici més satisfactori del món. Publicar és molt agradable i gratificant, però escriure una història, trobar-te amb els personatges, ambientar l’acció és el que més m’agrada. I compartir-ho entre amigues és la millor part.
On t’agradaria arribar?
No tinc pretensions de ser una gran escriptora, però sí que m’agradaria molt que els gèneres populars en llengua catalana que són el que escric i llegeixo tinguessin molt més prestigi del que tenen, almenys a Catalunya. Per tant, la meva ambició potser és ser reconeguda com una defensora dels gèneres populars, sigui com a escriptora, investigadora o activista literària (si és que això existeix).
Creus que podries definir el teu estil literari?
Crec que em moc entre el gènere negre i el terror.
Quin és el teu procés d’escriptura?
No sé si tinc un procés, soc molt caòtica. Necessito escriure força a mà. No necessàriament la història, però sí les idees. Tot i així no tinc un ordre. M’he acostumat a anar sempre amb una llibreta a sobre i quan se m’acut alguna cosa l’anoto. Després, quan tinc una estona per escriure acabo de mirar si m’encaixa o no amb el que estigui escrivint en aquell moment. Segur que no em trobareu mai fent excels ni fitxes. No en sé i admiro molt els que en saben.
Tens alguna mania/costum especial a l’hora d’escriure?
Necessito que al meu escriptori hi hagi un caos controlat i ha de ser aquell punt exacte. Si està massa ordenat hi trobo a faltar coses (bolis, pàgines, llibretes, pòstits…), però si està massa ple em puc angoixar. També et podria dir la música. Depenent de què escrigui i en quin moment de l’escriptura estigui necessito un tipus de música o no. Ara mateix estic escrivint una novel·la que ha combinat la banda sonora d»El resplendor’ amb el princesa punk d’un grup que es diu So good.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
No és un repte exclusivament meu. M’agradaria que algú, en algun moment amb transcendència, valorés l’ús de la llengua d’alguna obra de gèneres populars (negre, terror, fantasia, ciència-ficció, eròtica). Es parla molt poc i es valora encara menys la feina lingüística darrere d’una obra d’aquests gèneres.
Quants llibres has publicat?
Quatre llibres (comptant que l’últim surt el setembre) i he participat en sis antologies col·lectives.
Tens algun escriptor clàssic de referència?
A vegades tinc conflictes per diferència la frontera entre clàssics i contemporanis, però et diré M. Antònia Oliver i Edgar Allan Poe.
I algun de contemporani?
Stephen King i Mariana Enríquez.
El millor avantatge de la teva feina?
Poder somiar, badar, imaginar i fugir quan em faci falta.
El pitjor inconvenient?
Mai podré viure d’escriure en català, llevat que el panorama canviï dràsticament.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
Uf, masses. ‘La història interminable’, ‘El senyor dels anells’, ‘La maledicció de Hill House’, ‘Estudi en lila’…
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
Del que estic més orgullosa és ‘Matar impunement’, perquè van ser sis anys de feina. Del que vaig gaudir més va ser ‘Eixavuiros’, perquè són relats que em van sortir en moments en què només l’escriptura podia posar en paraules certes coses.
Quin llibre estàs llegint?
‘Internadas. Sobre el sentido y la locura femenina’, de Suzanne Scanlon. Recentment publicat per Gólem.
Llegeixes quan estàs escrivint?
Sí, sempre. Per a mi és molt important tenir sempre referències. Una vegada l’enyorada Isabel Clara Simó va fer una conferència quan jo encara estava a la universitat i va dir que si no tens el sarró ple d’històries, mai en podràs escriure cap. Llegir mentre escric m’ajuda a veure altres maneres de fer les coses i a desconnectar alhora.
Recomana un llibre.
‘Punt d’aranya’, de Nerea Pallares. L’he llegit dos cops en l’últim mes. M’ha semblat brillant.
Recomana un llibre teu.
‘Eixavuiros’. Un recull de relats per criticar alguna cosa de la societat que no m’agrada.
Quin llibre no escriuries mai?
Autoficció. Ni en sé ni m’interessa gaire el gènere.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
Depèn de què entenem per èxit. Amb el que hi he guanyat més diners (i no per pagar-me unes vacances a l’altra punta de món) ha estat ‘Matar impunement’.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
‘Matar impunement’. És del 2025. El setembre sortirà publicat ‘Encara hi són’, una història de terror escrita amb un nivell A2 de català, pensat per a adults que estan aprenent la llengua.
Què en destacaries?
Vull pensar que ‘Matar impunement’ és un llibre que fa una aportació a la història de la literatura del nostre país i posa en valor la nostra novel·la negra. Amb ‘Encara hi són’ m’ho he passat molt bé jugant amb la llengua perquè m’havia d’adequar a un nivell A2 de llengua.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
Amb les amigues fem un pòdcast que es diu ‘451, quin llibre salvaries del foc’. Un dia, vam gravar un dels programes en directe en un festival de novel·la negra. Vam parlar sobre un llibre que es diu ‘Un hambre insaciable’ de Chelsea G. Summers, que parla de canibalisme. En el torn obert del final del programa, un home ens va demanar si crèiem que una fel·lació comptaria com a canibalisme. Vam concloure que no, llevat que es queixali, es rosegui i s’empassi.
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
Quan vaig començar la història que estic escrivint ara pretenia ser una novel·la negra, però m’hi ha sortit un fantasma, així que ara serà de terror. És una història que parla sobre la culpa en entorns de fonamentalisme religiós i pretenc barrejar una mica gèneres i temes com el rape and revenge, el body horror, les cases encantades i la denúncia social.