El poema ‘Ítaca’ de Konstandinos P. Kavafis, que Lluís Llach adapta i musica en la seva popular cançó del mateix títol, evoluciona i es transforma ara en una altra i nova composició: la que ha escrit Alfredo Gavín amb el títol ‘Més lluny, hem d’anar més lluny’, publicada per Arola Editors.
L’obra explica amb paraules i representa amb imatges pictòriques la complexitat i paradoxa moral de l’evolució humana, des del llindar del món fins al present, individualment i col·lectivament, però sempre amb un precís eco en la universalitat i la perspectiva dels temps acumulats —l’ésser humà duu a l’espatlla l’attrezzo de la història, diu Laso de la Vega. Sigui com sia, es tracta de figurar els itineraris que la humanitat intenta fer en el seu camí d’avançada, sempre apassionants i generosos, però alhora sense desprendre’s mai del tot de la resiliència genètica del seu ADN i de l’os caïnita que amaga en el fons de la seva motxilla de viatge. Una obra creativa no és només allò que diu o fa sentir, sinó també i especialment, allò que suggereix, desvetlla o arrossega potser sense que ni tan sols l’autor hi hagi pogut pensar, o sí. De fet, la creació no sembla que s’acabi en el moment d’estampar-hi la signatura, sinó que evoluciona en la ment del qui mira o llegeix, i amb el temps, que acaba intervenint-hi de manera inapel·lable.
És des del seu primer poemari, ‘Ceremonias de paso’ (1992), que Gavín ha anat teixint un tapís de temàtiques distintes, amb fils de tot gramatge i color, però amb un element retòric subjacent: la paradoxa. Una paradoxa és l’enunciat o raonament que porta a dues conclusions aparentment contradictòries.
El poema inicial del nou llibre de Gavín recorda l’itinerari d’aquest recorregut humà per la geografia i la maduresa intel·lectual: «Fa seixanta o setanta mil anys / que l’homo sàpiens / va sortir de l’Àfrica / per arribar a perdre’s / en aquest dibuix / que és un dibuix dintre d’un dibuix…». Al lector, aquesta referència li podrà semblar excessivament llunyana per a començar un viatge, però aviat s’adonarà del seu error, perquè aquell “és el mateix camí / que ens porta, ara, a nosaltres, / a la feina tots els dies”. Res més clar ni evident, ni paradoxal.
Allò que distingeix i diferencia el gènere humà del món animal és el coneixement, que usa per avançar en l’evolució, però també el raonament moral, que alhora és conseqüència de la paradoxa. S’explica en el poema sobre el judaisme contemporani i la corresponent justificació històrica (p. 19) o en parlar sobre l’instint de supervivència humà (p. 24), per posar dos exemples clars i durs per a la consciència del lector.
És clar, i cal subratllar-ho, que un dels elements que configuren i fan possible determinades morals i paradoxes és l’autoengany o, directament, la mentida. En aquest sentit Gavín es pregunta com podem dir que sabem si som capaços de tornar-ho a fer (p. 28). Complexa i difícil, molt, ha de ser la vida de la persona de pau i bé posada enmig de guerres i conflictes als quals l’arrosseguen interessos aliens, els dels poderosos i contra els quals ell només disposa d’una arma: la de la consciència (p. 38); una consciència que no sempre sap mantenir-se desperta o pot evitar les anestèsies latents.
La consciència del lector s’esglaia tot d’una quan veu que l’arqueologia li retorna l’os soterrat del primer assassinat «envoltat de mil cels blaus / i estimacions i simfonies irrenunciables. // Tot en un present mental / de domesticacions i dominis / que encara lluiten per una sortida» (p. 30). I el cop més proper i directe de la paradoxa: «Nosaltres som aquí / suportant l’ombra de les corrupcions / per un salari a fi de mes» (p. 44).
Davant de la realitat crua i descarnada d’un temps que no sembla evolucionar, és lícit preguntar-se pel que fa a les respostes que cal donar, personalment i col·lectivament, la qual tampoc no serà fàcil: “i tu somrient, submís i tu com si fos encara possible, / com si fos possible, sempre buscant sortides, / i tu, com un furó ben educat, / sortides que porten a sortides i més sortides / tantes sortides com entrades a la foscor” (p. 26).
Efectivament, equivalent al nombre de tancaments i delimitacions hi ha un mateix nombre de portes de sortida o d’emergència. Des de la mateixa portada del llibre, amb un títol que convida a fer el camí de les Ítaques i el dibuix d’una pintura rupestre, a l’obra hi podrem trobar sortides i l’única resposta possible, humana i transcendent: no aturar-se, fer camí, perseguir horitzons clars i compartits. El camí sempre hi és i et portarà lluny «de l’ocell que picoteja la vida quotidiana (…) del silenci que posa vidres als peus dels caminants (…)» i «més enllà d’aquesta dominació d’insectes que ens tornen pastura i neguit» (p. 33). Fins a col·locar el coronament a tot l’edifici de les paradoxes morals que l’autor planteja —i del corpus general de l’obra gavianiana—: la bellesa. La bellesa, en la tradició de les cultures, és la representació de l’amor i de la justícia, les dues cares d’una mateixa moneda de permanent curs legal: «Hem estat testimonis / que la bellesa existeix / i nosaltres érem allí / no només veure-la / sinó per participar d’ella» (p. 46). Bellesa i veritat són una cosa sola, escriu Emily Dickinson.
Com en un joc de paradoxes, el llibre sovint pot alenar pessimisme i tragèdia, desencís, desesperança o desconfiança, però amb les mateixes dosis que hi ha també d’il·lusió, equilibri, confiança, esperança, solidaritat, desvetllament, crítica, consciència, bellesa, justícia, generositat… Valors tots ells que es poden resumir en només dos versos, els que l’autor escriu quan justifica el perquè estimàvem els vaixells: «els vaixells eren la salvació, el camí de la fugida, / la no terra del domini, el vent de la llibertat» (p. 42).
Pel que fa a les il·lustracions que Gavín fa dels seus propis poemes, en amalgama i complementarietat de la idea, bé podríem dir que són com les planimetries dels jaciments que els arqueòlegs alcen a fi de documentar-los: és la visualització física de la idea mental, però sense exhaurir-la. S’hi expressa en el poema del quadre penjat a la paret: «horrible i allunyat / d’aquest menjador / on les taques de l’aquarel·la / diuen un silenci / prenyat de silencis // allunyat del valor?» (p. 20).
És inevitable, en aquest punt de la reflexió, no recordar aquelles primeres petjades de Lucy —l’Australopithecus afarensis que va viure fa poc més de tres milions d’anys a Etiòpia— marcades en el sòl de fang del seu poblat africà i que ara nosaltres resseguim i perseguim en la seva multiplicació i ramificació arreu de la geografia universal, en ciutats asfaltades o en rutes aèries o marítimes amb renovat pes, força i attrezzo.
Finalment, posats davant del mirall del temps històric, la pregunta clau resulta del tot indefugible: evoluciona, la humanitat? La resposta poètica que sembla donar-nos Gavín és a través de la doble perspectiva de la mirada: l’anàlisi dels fets resulta distinta segons el lloc des del qual mirem i valorem. És com aquells reactors observats de terra estant, que sembla que es trobin aturats en un punt del cel, que no es moguin o que es moguin molt lentament malgrat la velocitat de creuer a què naveguen. No hi ha grans respostes a les grans preguntes perquè, al capdavall, el que importa és navegar i compartir allò que transborda el viatge: plors i somriures. Amb paraules d’Einstein, l’important de la vida és no deixar de fer-se preguntes —encara que no obtinguem respostes—, ésser viu i fer camí. A través dels versos d’aquest llibre el que fem és seguir l’evolució dels passos de Lucy en un llarg i permanent viatge cap a Ítaca.
El nou llibre d’Alfredo Gavín, ‘Més lluny, hem d’anar més lluny’, situa el seu corpus poètic general, ja prou abundant i divers, en un epicentre de paradoxes des d’on colpejar-nos directament a la consciència. Només si som vius i estem en el camí sentirem el clatellot i podrem reaccionar: serà com si, de cop, del fons de la prehistòria afloressin a la superfície víctimes i tresors de tots els naufragis i ens assenyalessin amb el dit.