Sense projecte professional, no hi ha projecte personal. Aquesta màxima, discutible, és aplicable a qualsevol persona, tret dels rendistes i els aprofitats. Quan parlem del futur dels joves (fills, nets, parents i amics) és comú que plani en les converses la pregunta de què voldran fer per construir un projecte de vida. I la gamma de respostes és molt àmplia, tot i que sovint enfosquida per la incertesa d’ells i per la nostra.
«Quin món ens esteu deixant!». Segur que més d’una vegada heu estat diana d’aquest retret. Si analitzem amb calma i atenció la història comprovarem que no és nou i que tots els relleus generacionals i culturals han generat contrastos similars. El que sí que és cert és que l’acceleració imparable de les últimes dècades ha posat pebre a la ferida a causa de dos factors principals: la qualitat que hem volgut i pogut donar als nostres fills i la transformació del mercat laboral provocada per les noves tecnologies.
El sempre provocador Albert Pla feia punta a això de les vocacions professionals amb la cançó «Papa, jo vull ser torero», que estrenava el 1989 dins de l’àlbum ‘Ho sento molt’. Tot i que la intenció del sarcàstic Pla era política i cultural, aprofito el títol per a una reflexió d’ordre laboral.
Probablement, les noves generacions no volen ser toreros, però sí que uns aspiren a una vida tranquil·la i sense gaires tensions que sovint passa per ser funcionaris; d’altres volen ser influenciadors, i la majoria tenen el cap com un bombo perquè són conscients de les dificultats per triar i encertar, i de l’escandalós increment del cost de la vida, especialment el de tenir un sostre digne.
I per acabar-ho d’adobar, arriba la IA —intel·ligència artificial— amenaçant de destruir llocs de treball, alguns de ben nous, sense que quedi gens clar com es compensarà la balança laboral per no incrementar la llista de l’atur.
Aquest dissabte, el passeig Prim de Reus ha estat escenari d’un esdeveniment que assenyala l’enorme bossa d’ocupació laboral dels oficis, ara per ara amb més demanda que oferta. Parlo del 49è Concurs Intercomarcal de Paletes que organitza el Gremi de la Construcció del Baix Camp.
Aquest Gremi, molt actiu des de fa dècades, és un dels impulsors privats, juntament amb altres col·lectius professionals i l’Ajuntament de Reus, de l’Escola d’Oficis de Reus. Un projecte que avança més a poc a poc del que les necessitats laborals no ateses exigirien, però que progressa sota el lideratge polític del regidor republicà Òscar Subirats, que més d’una vegada ha hagut d’insistir, en el si de l’equip de govern municipal, que l’Escola d’Oficis és una necessitat vital que requereix recursos i una aposta política sense fissures ni limitacions.
Ara sembla que es produirà un relleu en aquest lideratge perquè Òscar Subirats assumirà un nou repte professional relacionat amb la salut a les Terres de l’Ebre. Ell, com tothom, té dret a un projecte laboral que en reforci un de personal. Li desitgem tota mena d’encerts, agraint la petjada política municipal que deixarà.
I, si no hi ha novetats, el relleu de Subirats en el projecte de l’Escola d’Oficis de Reus l’agafarà Meritxell Barberà, següent a la llista que Esquerra Republicana de Catalunya va presentar a les eleccions de 2023.
Una substitució que reforçarà l’Escola perquè Barberà és comerciant de pedra picada, actual cap visible del centenari establiment Tomàs Barberà i expresidenta de la Unió de Botiguers de Reus. Ella coneix de primera mà la necessitat de reforçar i potenciar els oficis tradicionals que passen pel comerç i continuen per la construcció, la fusteria, l’electricitat, l’hostaleria i moltes altres ocupacions que, amb algunes excepcions de la Formació Professional, no estan al radar de les noves generacions.
Recuperar els oficis no és només una oportunitat laboral, és també una necessitat per a una ciutat com Reus, que té en l’oferta de serveis la seva columna vertebral. Ens ho diuen els gremis i és un factor imprescindible si volem un món de persones que viuen en comunitats que estableixen vincles, més enllà de les xarxes socials.
Jo no vull viure en un país ple de toreros.