Aquest text parla de nosaltres. De Núvol Blanc. Dels cinc anys que fa que vam decidir embarcar-nos en una aventura que no sabíem on ens portaria. Però també parla de moltes altres persones. De totes aquelles que alguna vegada han apostat per una idea sense tenir garanties. De les que han començat alguna cosa sense saber si funcionarà. De les que han sentit por, dubtes, cansament i, tot i així, han continuat caminant.
Perquè, al final, aquesta no és només la història d’una empresa. És una història sobre la incertesa, sobre la resiliència, sobre les ganes de construir i sobre aquella estranya barreja d’emocions que acompanya qualsevol projecte important de la vida.
Aquest any, Núvol Blanc compleix cinc anys. Ho escric i encara em costa de creure. Cinc anys donen per a molt: reunions infinites, projectes que han començat amb una idea escrita en una llibreta i han acabat fent-se realitat, clients que han confiat en nosaltres, quilòmetres de carretera, hores davant d’una pantalla i moltes altres trepitjant carrers, escoltant, observant i explicant històries. Però, sobretot, han estat cinc anys carregats d’emocions.
Quan algú et felicita pels anys que fa que existeix una empresa, acostuma a veure només la part visible de la història. Veu les fotografies, les campanyes, els resultats, l’equip, el que funciona. Però gairebé mai veu tot el que passa entremig.
Durant aquest temps he descobert que darrere de qualsevol projecte hi ha una història que no acostuma a sortir als titulars. La dels dubtes. La de les decisions difícils. La dels dies en què tot sembla encaixar i els dies en què no tens clar si trobaràs la manera de continuar.
Si hagués de resumir aquests cinc anys en una sola imatge, no seria una oficina, ni un logotip, ni una reunió. Seria una barreja estranya d’il·lusió i por, d’energia i cansament, de felicitat i vertigen. Perquè emprendre és exactament això: estimar tant una idea que decideixes apostar-hi encara que no tinguis cap garantia que sortirà bé.
Quan vaig començar aquesta aventura tenia moltes més preguntes que respostes. També tenia moltes més ganes que recursos. Hi ha una part d’aquesta història que sovint queda amagada darrere dels projectes, les fotografies i els aniversaris. Jo no venia d’una família amb diners. No tenia una empresa familiar esperant-me ni una xarxa que em permetés assumir els errors amb tranquil·litat. Vaig començar com comencen moltes persones: amb una maleta plena d’il·lusions i els recursos justos per intentar-ho. Quan no tens una xarxa que et pugui sostenir si caus, cada pas pesa una mica més. Cada error espanta una mica més. Cada risc és una mica més real. Quan vaig decidir emprendre no sabia si sortiria bé. Ningú ho sap mai. Però sí que sabia una cosa: si fallava, no hi havia gairebé res darrere per esmorteir el cop.
Potser per això he viscut aquest projecte amb tanta intensitat. Perquè no estava apostant només per una empresa. Estava apostant per mi mateixa.
I, enmig d’aquella incertesa, també va passar una altra cosa. Vaig trobar algú disposat a apostar pel mateix somni. Sense garanties. Sense cap certesa que allò funcionaria.
Només amb la convicció que valia la pena intentar-ho. Amb els anys he entès que hi ha travessies que no s’expliquen només pels llocs on arriben, sinó per les persones amb qui les fas. Gràcies, Fito, per compartir aquesta aventura. Per navegar quan no hi havia mapes. Per construir quan només hi havia una idea. Per creure-hi quan tot era incert. I per haver aixecat plegats aquest projecte que avui compleix cinc anys.
Mirat amb perspectiva, moltes empreses neixen d’una idea, però algunes també neixen d’una trobada. De dues persones que decideixen construir alguna cosa plegades quan encara no saben si serà possible. Que comparteixen hores, dubtes, il·lusions, errors i una quantitat indecent de feina. Que aprenen a avançar quan les coses van bé i, sobretot, quan van malament. Perquè construir és això: trobar algú amb qui atrevir-te a fer un salt que probablement no faries sol.
I gairebé quan tot just començàvem a caminar, el món es va aturar.
Va arribar la Covid. Encara recordo aquella sensació d’incertesa absoluta. Havíem començat a construir alguna cosa i, de cop, ningú sabia què passaria l’endemà. Però si aquells primers mesos ens van ensenyar alguna cosa va ser la resiliència. La capacitat d’adaptar-nos, de reinventar-nos i de continuar avançant fins i tot quan no existia cap mapa.
Mirat amb perspectiva, potser aquell va ser el primer gran aprenentatge de Núvol Blanc: entendre que gairebé mai podem controlar les circumstàncies, però sí la manera com decidim travessar-les.
També pensava que emprendre consistia a treballar molt. Ara sé que treballar molt és només una petita part de la història. La part difícil és conviure amb la incertesa. Prendre decisions sense saber si són les correctes. Assumir responsabilitats. Gestionar la por. Continuar caminant quan no tens del tot clar cap on porta el camí.
Perquè hi ha una part de l’emprenedoria que gairebé mai s’explica. La de mirar el sostre a les tres de la matinada. La de repassar mentalment una llista infinita de pendents. La de preguntar-te si arribaràs a tot. La de sentir que tothom espera respostes de tu precisament el dia que tu també les estàs buscant.
I aquí és on apareix una paraula que durant massa temps hem intentat amagar: l’ansietat. Durant anys vaig pensar que sentir ansietat era una mena de fracàs. Com si ser emprenedora signifiqués haver de poder amb tot. Com si la fortalesa consistís a aguantar. A aguantar sempre una mica més. A no queixar-te. A no parar. A no mostrar les esquerdes.
Fins que un dia entens que no funciona així. Que hi ha moments en què el cos et demana ajuda. Que hi ha temporades en què dormir bé es converteix en un objectiu. Que hi ha dies en què el cansament no és físic. I que la salut mental no és un tema secundari. És al centre de moltes històries que encara expliquem massa poc.
Jo he anat a teràpia. He pres medicació per l’ansietat. I avui ho explico amb absoluta normalitat. No perquè sigui una cosa extraordinària, sinó precisament perquè no ho és. Perquè hi ha milers de persones convivint amb situacions semblants mentre continuen
treballant, creant, educant, dirigint equips, cuidant famílies o intentant tirar endavant els seus projectes.
Durant molt de temps ens han fet creure que l’èxit consisteix a no trencar-se mai. Jo crec que l’èxit consisteix a saber reconstruir-se. A saber demanar ajuda. A entendre que cuidar-se no és una debilitat. És una responsabilitat.
Durant aquests cinc anys he tingut la sort de treballar amb persones extraordinàries. He conegut projectes que m’han inspirat, he descobert històries que mereixien ser explicades i he vist com idees que semblaven petites acabaven transformant realitats molt més grans del que imaginàvem.
També he après que les empreses no les construeixen els logotips, ni les oficines, ni les xarxes socials.
Les construeixen les persones. Les que hi treballen.
Les que hi confien.
Les que hi aposten.
Les que hi són quan les coses van bé i també quan van malament.
Potser per això, quan penso en aquests cinc anys, no recordo tant les campanyes ni els números. Recordo les converses. Els cafès. Les oportunitats inesperades. Els clients que han acabat convertint-se en companys de viatge. Els dies que semblaven impossibles. I totes les persones que ens han ajudat a demostrar que, fins i tot quan no tens totes les respostes, es pot continuar avançant.
Vivim en una època en què sembla que tots haguem d’estar bé tota l’estona. Que tots haguem de triomfar. Que tots haguem de mostrar una versió impecable de nosaltres mateixos.
Per això em venia de gust aprofitar aquests cinc anys per explicar una història una mica diferent.
No la història d’una empresa. La història d’una aventura. Una aventura que ha tingut moments de felicitat immensa i moments de vertigen. Moments de celebració i moments de dubte. Moments de confiança i moments de por.
Perquè la vida real és això. I emprendre també.
Si alguna cosa m’han ensenyat aquests cinc anys és que no existeix una versió perfecta del camí. Només existeix el camí. I la gent amb qui decideixes recórrer-lo.
Per això, quan em pregunten què han estat aquests cinc anys, no penso en una empresa. Penso en totes les persones que han format part d’aquesta història. Penso en tot el que hem après. Penso en les vegades que hem caigut. I en les vegades que ens hem tornat a aixecar. I penso que, al capdavall, potser aquests cinc anys han estat exactament això: Un còctel d’ansietat, felicitat i amor.
Una barreja improbable. Imperfecta.
Intensa.
I profundament humana.
I, contra tot pronòstic, una barreja que encara ve de gust continuar brindant.
I precisament això és el que farem el proper dimecres 17 de juny, a partir de dos quarts de 9 del vespre, a les Peixateries Velles. Ho celebrarem amb un concert de Les Sardines, amb ganes de compartir una estona, brindar pel camí recorregut i donar les gràcies a totes les persones que n’han format part.
Hi esteu totes i tots convidats.
Perquè si aquests cinc anys han estat possibles, ha estat gràcies a molta gent que, d’una manera o altra, ha caminat al nostre costat.
Tània Sala és copropietària de Núvol Blanc.