L’afirmació «de tot se’n fa política» probablement podria ser assumida i acceptada per un gran nombre de lectors. De fet, tot i que hi ha qui diu que la política no li interessa, es troba en la seva quotidianitat amb una gran quantitat de fets, decisions, serveis o limitacions que venen determinats, sempre sota la premissa de «l’interès general», per una acció política que mai no és imparcial, perquè això és impossible.
Aquesta premissa ens serveix per entendre una mica millor els fets que han envoltat la visita del Sant Pare, més enllà dels actes estrictament religiosos.
Hi ha hagut, com era d’esperar, posicions favorables i contràries a la seva presència. Tothom té dret a valorar la visita d’acord amb les seves creences, tot i que sovint aquestes opinions es manifesten de manera precipitada i, per defensar determinades posicions, es recorre a arguments que massa vegades no han estat prou reflexionats. Alguns col·lectius han rebutjat la seva presència com a cap d’estat argumentant que no ha estat escollit democràticament. És cert que, tot i haver estat elegit pel col·legi cardenalici, el Vaticà és molt lluny dels estàndards democràtics i de determinats drets, com ara els de les dones. Ara bé, abans de voler donar lliçons als altres, no caldria preguntar-se qui ha escollit el cap de l’Estat espanyol?
També s’ha posat en evidència un fenomen cada vegada més present a la nostra societat: un cert complex d’inferioritat a l’hora de parlar en català, com si utilitzar la mateixa llengua impliqués una disminució de prestigi. Si ens centrem en l’Any Gaudí, han estat moltes —massa— les ocasions en què el català ha estat relegat quan s’ha parlat de l’il·lustre reusenc. Fins i tot l’Ajuntament de Reus, conjuntament amb TV3, va produir un programa en què, obviant el fet que Antoni Gaudí va ser empresonat per defensar el català, el feien parlar en castellà.
Quan, després de nombroses queixes, es va preguntar a l’Ajuntament de Reus per què havien pres aquesta decisió, la resposta va ser que “era un espectacle pensat per a un públic internacional”. Calia canviar la imatge de Gaudí perquè parlar la seva llengua el feia semblar massa «de poble»?
Aquesta situació es fa evident sovint. El president Illa, per exemple, no té cap inconvenient a castellanitzar topònims, com quan parla de «Lérida» o del «Bajo Llobregat». Ara també ho ha tornat a fer en el seu discurs: després d’una primera part en català —com si fos un simple element folklòric— va canviar al castellà i va parlar d’»Antonio Gaudí». La pregunta és inevitable: per què canvia de llengua?
Segons declaracions de la mateixa Generalitat, en cap moment es va intervenir davant el Vaticà per garantir una presència més gran del català. Només quan es va saber, pocs dies abans de l’acte, que la llengua catalana tindria una presència mínima i gràcies a una pressió popular creixent, així com a les gestions de l’arquebisbe de Tarragona i del cardenal Juan José Omella davant Roma, la situació es va modificar parcialment.
Per què el president Illa no havia fet res abans per incrementar la presència de la llengua? Per què canvia d’idioma a mig discurs? Per què es promou una campanya basada en l'»hola…» quan l’expressió catalana «benvingut…» podria haver complert perfectament la mateixa funció? Per què l’Ajuntament de Reus va permetre una representació d’Antoni Gaudí parlant una llengua que no era la seva? Probablement perquè es van valorar els beneficis polítics de cada decisió i, en uns càlculs electorals que sempre són presents en l’acció política, es va considerar que aquesta opció resultava més rendible.
En aquest recull de situacions també caldria afegir la salutació que Miriam Nogueras va dirigir al Sant Pare al Congrés dels Diputats. Segons algunes fonts, va ser una de les persones a qui va dedicar més temps. En anglès —llengua materna de Lleó XIV— li va dir que «parlar la llengua del lloc que et dona la benvinguda és un acte d’amor i de respecte». Més enllà de la idoneïtat o no d’aquesta petició, també es tractava d’una decisió política.
Com que tots els mitjans de comunicació se’n van fer ressò, sembla que a Gabriel Rufián no li va agradar perdre protagonisme i va reaccionar amb un dels seus comentaris habituals. Va qualificar el gest d’»acto absolutamente anodino», de «nacionalismo banal, pero efectivo» i de «puro secuestro mental convergente». Venint d’algú que s’ha distingit precisament per no utilitzar el català en les seves intervencions al Congrés —fet que fins i tot li han retret companys del seu propi espai polític—, no hauria de sorprendre que coincidís en aquesta crítica amb sectors mediàtics molt propers al PP i a Vox.
Finalment, sembla que també la Conselleria d’Interior volia tenir el seu protagonisme. A última hora, els Mossos d’Esquadra van impedir que algunes persones s’acostessin a la Sagrada Família amb estelades. Va ser per evitar que aquestes imatges es veiessin arreu del món? Aquesta sembla ser una de les explicacions. També, poc abans que un cor de 600 persones cantés a l’exterior de la basílica, se’ls va fer retirar discretament després que es trobessin, entre les partitures, alguns dibuixos d’estelades. O potser perquè interpretar l’himne de Catalunya, com sembla que pretenien, també podia ser considerat una mostra excessiva de catalanitat.
Potser Joan Fuster tenia raó quan afirmava que «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres».
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.