Aquests darrers dies l’Ajuntament de Reus ha publicat la licitació de la primera actuació del Pla d’Ombres de Reus. Es tracta del tendal de la plaça de la Cultura de la Pau: mil tres-cents metres quadrats de lona, pilars metàl·lics de quatre a sis metres d’alçada, amb bandes disposades en diagonal inspirades, segons diuen, en la geometria de Gaudí. La licitació de l’obra ronda els 96.000 euros. A continuació en vindran més: al carrer de Llovera, a la Palma, i qui sap si també s’animaran i en posaran a la plaça de la Llibertat o a les Peixateries Velles.
No és que sigui una mala idea. Però per a mi és una confessió.
Perquè la lona apareix quan l’arbre no hi pot ser. I l’arbre no hi pot ser perquè quan es van dissenyar aquests espais ningú va pensar que algun dia en necessitaríem. La plaça de la Cultura de la Pau no té arbres, reconeix el mateix consistori, perquè a sota hi ha un aparcament subterrani. El carrer de Llovera en té pocs i petits.
La frase que ho explica tot la va dir l’alcaldessa Sandra Guaita quan va presentar el Pla d’Ombres: «La prioritat és plantar arbres, però en els espais on no és possible, treballarem per crear zones d’ombra.» Sona raonable. Però em ressona l'»on no és possible». Perquè no és possible per la naturalesa del lloc, o no és possible perquè algú va decidir que primer hi aniria el pàrquing?
La plaça de la Cultura de la Pau o el bell mig de la plaça de la Llibertat no tenen arbres perquè tenen un aparcament soterrani. Però l’aparcament no va arribar sol. Va arribar perquè, en el moment de projectar aquell espai, la lògica era la del cotxe primer, la del vianant després i la de l’arbre mai. Anys més tard ens hem adonat que els qui patim la calor som nosaltres, no els cotxes.
Hem de partir d’una premissa que, de tan bàsica, se’ns oblida: un arbre de carrer no és com tenir una planta en una torreta de terrissa. No es pot posar en qualsevol racó, amb qualsevol substrat i amb unes mides d’escocell variables o que conjuntin amb la vorera que els acull. Un arbre adult que fa ombra de debò necessita espai radicular, necessita sòl permeable, necessita que l’aigua de pluja pugui infiltrar-se i no escórrer-se per l’asfalt cap al clavegueram. Necessita, sobretot, que quan es dissenyi el carrer on viurà algú pensi en ell.
Però els nostres carrers els hem dissenyat pensant en el cotxe, en les canonades, en els cables, en les xarxes de telecomunicacions, en els col·lectors d’aigües residuals. Tot això s’enterra sota el paviment i, quan arriba l’hora de plantar un arbre, sovint no hi ha lloc per a les arrels. A Barcelona van revisar l’arbrat el 2021 i van trobar gairebé 9.000 escocells buits. D’aquests, 465 mai no tindran arbre. No per manca de diners ni de voluntat: és que a sota hi ha serveis soterrats que ho fan impossible.
El setembre del 2025, l’experiment ciutadà de la Termometrada va mesurar temperatures en 44 municipis de l’Estat a les vuit del matí, a les cinc de la tarda i a les onze de la nit. Els resultats no sorprenen ningú que hagi passat una tarda d’agost a la nostra costa, però és útil tenir-los en xifres. Un espai amb sòl natural i ombra d’arbre, el que els investigadors anomenen «paradís», pot tenir fins a vint graus menys de temperatura radiant que una plaça de granit sense ombra, l'»infern» del seu sistema de classificació. Vint graus. No és una sensació subjectiva. És física.
El ciment i el granit absorbeixen calor durant el dia i l’emeten durant la nit. Per això les places noves de molts pobles del Camp resulten irrespirables a partir de les sis de la tarda i no es refreden fins passada la mitjanit. L’arbre, en canvi, transpira, regula la temperatura per evapotranspiració, intercepta la radiació solar abans que arribi al paviment. I el millor de tot: ho fa gratis, vint-i-quatre hores al dia, durant dècades, si se li donen les condicions necessàries per créixer.
La lona no fa res d’això. La lona intercepta el sol durant unes hores, s’escalfa ella mateixa, no transpira, no millora la qualitat de l’aire, no absorbeix CO₂, no ofereix hàbitat a cap ocell ni insecte pol·linitzador, a més de tenir l’hàndicap que s’ha de substituir cada pocs anys. Si algú fes el càlcul del cost acumulat de dècades de tendals en una sola plaça, contra el cost de plantar i mantenir una filera d’arbres des del principi, el resultat seria molt revelador.
El recent projecte de transformació del carrer d’Astorga de Reus, amb finançament de la Diputació de Tarragona i la Generalitat, planteja la plantació de 100 arbres i 3.000 arbustos nous en un eix cívic dissenyat per a vianants. Quan el disseny parteix de l’arbre com a element estructural i no com a afegitó ornamental, el resultat és radicalment diferent.
Aquests exemples existeixen. Funcionen. I no són significativament més cars si es planifiquen des del principi.
El problema real és d’ordenances i de cultura tècnica. Els projectes d’urbanització haurien d’exigir amplades mínimes d’escocell, subsols lliures de serveis soterrats on anirà un arbre i percentatges de sòl permeable. Haurien d’obligar que cap carrer nou no s’aprovi sense un estudi previ de si hi pot haver ombra produïda pels arbres.
No és una utopia verda de fulletó electoral. Al Camp de Tarragona tenim el clima que ens hauria d’empènyer a fer-ho ràpid, tenim exemples que demostren que es pot i tenim, de moment, fons europeus per finançar-ho.
El que ens falta és deixar de tractar l’arbre com un element decoratiu que es posa quan sobra espai. I començar a tractar-lo com el que és: la infraestructura de climatització més barata, més eficient i més duradora que existeix.
Mentre no ho fem, continuarem remodelant places amb granit, veurem els arbres morir o créixer escanyats, i cada estiu tornarem a les lones d’emergència.
La lona és còmoda. Però és cara i, sobretot, ens delata.
Jordi Domingo és enginyer Tècnic Agrícola i estudiant de Dret.