Potser perquè ja som al juliol i m’he endropit una mica, o potser perquè té una certa lògica, decideixo preguntar-li a la meva aplicació d’ús habitual quan em cal la intel·ligència artificial, quina importància pot tenir la gigafactoria de Móra la Nova en el cas que finalment la UE triï aquesta opció en el marc del projecte europeu de potenciar una IA pròpia. Soc conscient que li pregunto a una aplicació d’IA nord-americana i que, per tant, la resposta pot tenir un cert biaix. Però, vaja, me la jugo.
Primer aclariment que em fa, amb un to que sembla que em tracti una mica com un ximplet: El projecte de gigafactoria d’intel·ligència artificial de Móra la Nova no és una fàbrica de robots ni una empresa que desenvolupi aplicacions d’IA per al consumidor. La seva funció és molt més estratègica: es tracta de crear una de les grans infraestructures computacionals sobre les quals es desenvoluparà la IA europea durant la pròxima dècada. D’acord. Entesos. És, doncs, un projecte important, que mira a llarg termini en un món cada cop més curtterminista.
Com que això de parlar amb una màquina ho trobo fins i tot divertit (m’agrada especialment treure-li les vergonyes i fer que s’equivoqui, tot i que reconec que cada cop és més difícil), li demano una mica més de concreció, i em diu: Una gigafactoria d’IA és un enorme centre de càlcul (supercomputació) equipat amb desenes o centenars de milers de processadors especialitzats (GPU i acceleradors d’IA) capaços d’entrenar grans models de llenguatge; desenvolupar models d’IA per a medicina, indústria, defensa o ciència; d’executar inferència a gran escala (respondre milions de consultes d’usuaris), i d’oferir capacitat computacional a empreses, universitats i centres de recerca. En el cas de Móra la Nova es parla d’una infraestructura que podria superar els 100.000 processadors d’última generació, una magnitud comparable als grans centres que avui dominen els Estats Units o la Xina. Poca broma.
És clar que Europa, amb molt de talent científic i tècnic, ha pecat de la vella màxima del règim franquista, “que inventen ellos” (i que inverteixin ells, els americans) i s’ha quedat endarrerida en la creació d’una infraestructura pròpia en temes estratègics. Donald Trump ens ha mostrat les vergonyes d’ençà que mana a Washington.
Hi ha magnituds del projecte que espanten, com els 5.000 milions d’euros d’inversió, o com el fet que tots els processadors que contindrà la nau de Móra la Nova consumiran 125 megawatts, que és si fa no fa entre un 10 i un 15 % de l’energia que genera un reactor de la central nuclear d’Ascó, que és a la vora. Això és molta electricitat, moltíssima. Diuen que el problema del gran consum d’aigua necessària per refrigerar les instal·lacions s’ha solucionat amb el disseny d’un circuit tancat que n’evita la pèrdua en forma d’evaporació.
En fi… No és el primer cop que un projecte d’aquestes dimensions s’ha fixat en aquestes comarques. Recordo especialment el projecte ITER, un megacentre d’investigació per aconseguir el reactor nuclear de fusió (no de fissió, com els que tenim ara) que aspirava a tenir l’Hospitalet de l’Infant-Vandellòs. Al final, se’n va anar a França. Però hi ha un element que fa pensar que aquest cop va de veres: a més dels governs espanyol i català, al projecte s’hi ha sumat Telefònica, el banc Santander i ni més ni menys que l’ACS de Florentino Pérez. I aquesta gent no es mou per amor a l’art.
Tenim una mostra de l’Europa que vol corregir la seva estratègia i fer-se més forta i sobirana al costat de casa, una mica més enllà del coll de la Teixeta, passat Falset. I és que, encara que a vegades no ho sembli, som Europa.