Va ser la tarda del 2 de juliol de 1986 quan vaig arribar en tren a Tarragona. Era un rodalies ple de gent, que anava lentíssim i feia molta calor. Moltes persones seguien la línia de la costa per anar a les platges o a diferents localitats a passar les vacances d’estiu. Per tant, els vagons eren plens de maletes i d’instrumental per anar-se’n a banyar. En canvi, el meu equipatge era una senzilla màquina d’escriure i un sac de plàstic amb roba. Venia només per un mes. Un mes que havia de ser gairebé anecdòtic, provisional, però que amb els anys s’ha convertit en tota una vida.
Encara recordo aquella arribada amb una barreja d’il·lusió i incertesa. Era estudiant a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra), havia acabat quart curs, em faltava cinquè i començava unes pràctiques a la delegació del Diari de Tarragona, a Reus, ciutat a la qual li agraeixo moltíssim el seu tracte i la seva paciència perquè va acollir les meves primeres pífies professionals. Però vivia a Tarragona.
Volia ser periodista -aquell era el meu somni- i a Barcelona treballava en una guarderia. Havia col·laborat als diaris El Noticiero Universal i El Correo Catalán, rotatius que camí cap al seu tancament agafaven estudiantat en una època en què les pràctiques no estaven reglades i et buscaves la vida com podies. Donant veus em va sortir l’oportunitat del Diari de Tarragona i vaig venir cap a aquesta localitat amb la idea d’incorporar-me de nou al setembre a la guarderia.
Però la vida, de vegades, té una manera discreta i constant de canviar els plans. El mes es va allargar amb un estiu en una redacció, i després van venir altres oportunitats, altres projectes, altres reptes. Sense adonar-me’n, Tarragona deixava de ser una població de pas.
No va ser immediat. Al principi em costava sentir-la com a pròpia. Hi havia dies que només pensava a tornar a Barcelona, com si aquell fos l’únic indret possible. Però, a poc a poc, gairebé sense que me n’adonés, vaig començar a arrelar.
Van aparèixer les persones, les complicitats, les converses, els espais, nous projectes, nous somnis. Vaig anar teixint amistats, construint camins, trobant un lloc dins d’aquesta ciutat acollidora i així, sense grans gestes, vaig aprendre a estimar-la.
Avui, quaranta anys després, sé que quedar-m’hi va ser una de les millors decisions de la meva vida. Des d’aquí he crescut, he treballat, he fet realitat molts somnis, he fet amistats estupendes i he pogut projectar la meva feina de periodista molt més enllà.
Per tot això només puc dir gràcies. Gràcies, Tarragona.
Aquest article ha estat publicat al blog de Cinta S. Bellmunt.