Repassant les més de 400 recomanacions publicades fins ara, m’adono que encara no havia dedicat cap espai al meu amic Emilio Alonso Pimentel. Avui vull esmenar aquest oblit i retre-li un petit homenatge, acompanyant aquestes paraules d’una cançó que, d’una manera o altra, em fa pensar en ell. S’ho mereix.
L’Emilio ens va deixar el 2020, als 61 anys, però el pas del temps no n’ha esborrat el record. Amb ell vaig compartir una gran amistat, construïda sobretot al voltant d’una passió comuna: la música.
Emilio Alonso va ser un escriptor i periodista nascut a Madrid i fill de Xesús Alonso Montero, expresident de la Reial Acadèmia Gallega. Va desenvolupar la seva trajectòria professional a la ràdio, la premsa i la televisió a Galícia. També va ser corresponsal de ‘Rockdelux’ i un divulgador infatigable de la cultura gallega. Parlava sovint d’aquesta cultura, dels seus projectes i dels seus viatges solidaris al programa ‘Les maquinàries’ de Punt 6 Ràdio, on vam compartir moltes hores de conversa radiofònica.
La seva amistat em va obrir una finestra privilegiada a la cultura gallega i portuguesa, especialment a la seva escena musical. Gràcies a l’Emilio, vaig descobrir i conèixer millor grups com Siniestro Total, Golpes Bajos, Os Resentidos i Bromea o Qué?, i també bandes portugueses com GNR, Heróis do Mar o Sétima Legião. Sense ell, probablement no els hauria descobert.
De fet, la nostra relació va ser un intercanvi constant de descobertes: ens enviàvem material discogràfic i publicacions de Vigo, Galícia i el sud de Catalunya. Fèiem de pont entre dues realitats que, malgrat la distància, compartien inquietuds.
També em va donar a conèixer iniciatives com ‘Tintimán’, la publicació que coordinava, i em va transmetre la fascinació per la ciutat de Vigo, que en aquells anys vivia una efervescència creativa excepcional, en paral·lel amb el procés de reconversió industrial i les mobilitzacions obreres que hi havia.
L’any 2011, va publicar el llibre ‘Vigo a 80 revolucións por minuto’ (Editorial Xerais), una obra imprescindible per entendre aquell fenomen cultural i social. És un llibre que continuo recomanant a qualsevol persona interessada a conèixer aquella etapa irrepetible de la història musical d’aquesta ciutat.
Sempre li agrairé que m’invités a participar en la presentació del llibre a la Casa del Libro de Vigo. Em va proposar que hi parlés de l’escena musical de Reus, i ja us podeu imaginar el repte tan estimulant que va ser per a mi explicar les propostes musicals de la nostra ciutat i del nostre entorn en una de les capitals de la «movida» de l’Estat d’aquella època.
Quan penso en l’Emilio no recordo només el periodista o l’escriptor. Recordo, sobretot, un conversador extraordinari, curiós i inquiet, sempre envoltat de discos, maquetes, llibres i mil projectes. Un home que estimava profundament els ideals de llibertat i la terra gallega, i que sabia encomanar aquest entusiasme a tots els qui l’envoltaven. Una d’aquelles amistats que deixen una empremta permanent.
Per acabar, vull agrair a Lalo R. Villar que m’hagi cedit la foto d’Emilio Alonso, que retrata ben bé el seu món.
Una de les seves cançons preferides era «La piscina», de Bromea o Qué? La podeu escoltar al vídeo.