Si ens atenim a la darrera enquesta del CIS, el 79,2 % dels enquestats consideren la democràcia com el millor sistema de govern, mentre que el 54,9 % no està satisfet amb el seu funcionament. De fet, analitzant l’actuació dels diferents representants polítics, es fa cada vegada més evident aquesta insatisfacció, quan sembla que l’únic que els pot interessar és, més que guanyar, tenir el poder. Certament, és un corrent i una tendència que, malauradament, comença a ser comuna en molts entorns. La imatge que es destil·la dels EUA sembla donar força als seus seguidors, que creuen que la finalitat de la democràcia és disposar del poder per imposar les idees i les polítiques que millor s’adaptin a un entorn de liberalisme extrem, és a dir, d’interessos personals.
Escoltar el líder de l’oposició, Núñez Feijóo, insinuant que en les pròximes eleccions generals, que encara no tenen data prevista de convocatòria, pot existir un procés de manipulació dels resultats, és preocupant. Començar a generar dubtes sobre uns resultats perquè creuen, o tenen por, que no seran els que a ells els agradaria obtenir, per tal de poder crear un escenari postelectoral que els afavoreixi, fa sorgir inevitablement la pregunta: què voldrien fer si no els agradés el resultat?
Els arguments són pobres, quan no directament falsos, per justificar aquest hipotètic escenari futur. És el cas del que exposen sobre la base de l’aplicació del procediment de regularització dels nets d’exiliats, previst a la Llei de Memòria Democràtica, a la qual s’oposa el PP. Potser tenen por, una vegada més, que, atès que són descendents d’exiliats i represaliats, puguin veure el seu partit com el successor del franquisme i, en conseqüència, no els votin? Si fos així, caldria preguntar-se si no ha estat el mateix PP qui ha contribuït a generar aquesta possible impressió. Certament, Núñez Feijóo, posteriorment, ha volgut treure ferro a les seves declaracions, però, com que sembla que tenen els papers ben repartits en aquesta truculenta actuació, han estat Aznar i Díaz Ayuso els qui han continuat la campanya.
I encara sorprèn que un alt percentatge de la ciutadania no estigui satisfet amb la democràcia actual? Si els representants polítics qüestionen els resultats electorals, però també els criteris bàsics de representació, com ha fet el líder del PP —almenys formalment, tot i que sembla que controla ben poc el seu partit— quan proposa crear 50 diputats més (sembla que al marge de les votacions), perquè el partit que obtingui més escons rebria directament aquest nombre addicional de diputats. Una vegada més, la por de no poder governar encara que guanyin, fins i tot amb el suport de Vox, faria que els partits, especialment els de Catalunya i Euskadi, quedessin reduïts a una posició gairebé folklòrica i amb un valor testimonial dels seus representants, un desig que alguns atribueixen als partits d’àmbit estatal.
Però no són només aquests fets tan destacats els que fan trontollar el nostre sistema de govern, cada dia més feble. També hi contribueixen actuacions menys estridents, però molt efectives, que posen en evidència la manca de respecte envers la democràcia. Gabriel Rufián, que en els darrers temps ha intentat liderar un moviment d’esquerres, cosa que el seu partit s’ha afanyat a negar, sembla trobar-se incòmode amb el fet que la premsa catalana no li hagi dedicat gaire atenció i ha volgut renyar-la, queixant-se del ressò que ha tingut una proposta de Miriam Nogueras. En un llarg missatge publicat a les xarxes socials afirmava: «…el 90 % dels mitjans de comunicació catalans porten cinc dies parlant de l’últim invent convergent, la via Starmer… Desenes d’hores de TV, d’editorials i d’articles sobre una cosa que tothom sap que és pura frivolitat i mentida… i això s’ha d’acabar», continuant el text amb tot un seguit de qualificatius i opinions sobre com els periodistes haurien de fer la seva feina. Criticar el conjunt de la premsa perquè no comparteix el seu criteri i voler donar lliçons als professionals no sembla una actuació especialment democràtica per part d’un representant polític.
Òbviament, les declaracions del PP i el missatge del diputat Rufián no alteren la democràcia, però sí que incideixen en la percepció que se’n té i la perjudiquen. Aquesta influència també es produeix quan les comunitats autònomes governades pel PP, amb el suport de Vox, com les Balears i el País Valencià, demanen impedir l’aplicació de la regularització dels estrangers que viuen al nostre entorn. Com que no han pogut fer-ho al Congrés dels Diputats, el seu espai natural dins d’un procés polític, recorren al que, a la pràctica, sembla una «cambra legislativa especial», ja que fa la impressió que sempre hi ha algun membre de la judicatura —en aquest cas, el Tribunal Suprem— disposat a intervenir, portant el cas al TEDH i aplicant la dita catalana «qui dies passa, anys empeny», amb la finalitat d’endarrerir-ne l’aplicació durant anys.
En aquest tribunal europeu sembla coincidir sovint, a l’hora de decidir assumptes que afecten Catalunya, la presència de la jutgessa María Elósegui, membre del TEDH, precisament proposada pel PP fa nou anys. Sense posar en dubte la imparcialitat del tribunal, resulta cridanera la seva reiterada presència en aquests casos. Cal tenir present les lluites que es generen a l’hora de presentar candidatures de nous jutges, en què tant el PSOE com el PP protagonitzen enfrontaments i bloquejos. Potser és perquè, entre els membres dels tribunals, també hi ha ideologies?
Poden semblar actes concrets i aïllats, però són situacions en què la democràcia es distorsiona, es doblega o, simplement, s’ignora. Potser la ciutadania no parla directament d’aquests casos, però, de mica en mica, es va introduint la sensació que alguna cosa no funciona, que votar cada cert temps no és suficient. La gent percep massa corrupció, però també mentides disfressades, com seria el cas —si se’m permet una referència a casa nostra— de la defensa de la immersió lingüística que fa l’actual Govern de la Generalitat, mentre contracta nous docents als quals s’eximeix de conèixer el català. Com es pot defensar una llengua sense conèixer-la? Caldria que els polítics tinguessin present que són servidors públics, que la democràcia consisteix a acceptar allò que decideix la majoria i que depenen del que expressi el poble, no pas que el poble hagi d’acceptar el que ells decideixin.
Joan BermúdezPrieto és advocat i politòleg.