Cada dia que passa tinc més clar que les casualitats no existeixen.
En aquest sentit, per a mi és molt estrany —o massa transparent— que tots els imputats que, en un perfecte degoteig, van sortint periòdicament a la llum siguin o tinguin relació amb el partit del govern.
Fa posar la mosca al nas veure que aquests fiscals i jutges, tan espavilats i àgils quan es tracta de membres del PSOE, tinguin tan difícil, per exemple, identificar un tal M. Rajoy a la llista de la caixa B del PP.
La mosca al nas encara s’hi queda més còmoda quan sembla que aquests presumptes delictes, si es confirmen i resulten condemnables, no esquitxen cap altre partit que hagi tingut poder i majories absolutes al govern. Si més no, és curiós.
No és creïble, es miri per on es miri, que l’expresident Pujol, i tothom qui envolta el president Sánchez, siguin els únics que la justícia consideri que s’han d’investigar, imputar, destruir políticament i humiliar personalment. Perquè això és el que, fins que no es dicti sentència o s’arxivi la causa, ja pateixen aquestes persones i les seves famílies, sovint per a tota la vida.
Ja hi ha hagut investigacions ferotges i presó preventiva per no sé quants presumptes delictes en què, amb el pas del temps, s’ha hagut de reconèixer que les proves no eren suficients per condemnar una persona. En algun cas, fins i tot, s’ha demostrat que eren falses. Recordem els casos de Sandro Rosell, Artur Mas o Xavier Trias, que són els primers que venen al cap.
O l’espectacle ultrapatriòtic que es va crear per alliçonar tot un poble, perquè quedés clar on som, com hi som, què podem sentir i què no… Un disbarat que es va arrodonir amb inhabilitacions polítiques i penes de presó.
Els delictes, que sempre són presumptes fins que hi ha una condemna judicial ferma, s’han de detectar, investigar i resoldre. És clar que sí. Però «en todas partes cuecen habas», i encara més quan hi ha poder pel mig.
Amb això vull dir que la justícia, si no es percep que mira l’esquerra de la mateixa manera que mira la dreta, perd tota credibilitat i queda exposada a tota mena de dubtes, recels i sospites. Dit d’una altra manera: se’ls veu el llautó.
Finalment, acabi com acabi tot plegat, l’escenari polític que ens governa enmig de tot aquest rebombori —i també el que ens ha governat, no oblidem l’anterior govern, ben farcit de condemnes, de presumptes casos i d’altres que encara estan pendents d’investigar— fa molta farum i no transmet cap al·licient per anar a votar; més aviat, en desmotiva la participació.