Àngel Octavi Brunet és un tarragoní fascinat pel cinema que un dia va decidir que escriure històries era molt menys complicat que fer una pel·lícula i des d’aleshores la seva imaginació desbordant s’ha posat al servei d’una literatura insòlita i trepidant. Ha guanyat una bona col·lecció de premis literaris i els seus libres són sempre un pou de sorpreses.
Nom i cognoms.
Àngel Octavi Brunet Las (Àngel-O Brunet, nom de ploma).
Data i lloc de naixement.
Tarragona, juny de 1964.
Com vas arribar al món editorial?
Per haver rebut un accèssit en un dels primers Premis Tinet de narrativa.
Quin va ser el teu primer llibre?
‘Taüt de naftalina, seda i cotó’.
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
Escoltant el «Romance de Curro el Palmo», concretament quan diu: «¡Quién fuese abrigo, p’andar contigo!».
Va ser complicat publicar-lo?
No. Va quedar finalista en un premi literari i l’editor que publicava l’obra guanyadora em va oferir la possibilitat de publicar-lo també.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptor?
Més enllà dels premis que hagi pogut rebre o dels comentaris afalagadors dels lectors que et posen content (feliç), crec que n’hi ha dos, de moments feliços; i són cíclics perquè es repeteixen en cada novel·la. El primer és quan veig clar on vull anar (el final de la trama) i el segon és quan sé perfectament com hi arribaré (l’estructura de la trama); la felicitat suprema, per dir-ho així, és quan ja només tinc al davant l’espai concret en blanc per encabir la darrera frase de la novel·la.
On t’agradaria arribar?
No ho he pensat mai, fins ara, i no sé què dir-te, la veritat.
Creus que podries definir el teu estil literari?
Podria dir que intento escriure pel·lícules; no sé si això seria ben bé un estil.
Quin és el teu procés d’escriptura?
És el que vaig aprendre a l’escola de cine: idea (intento resumir-la en una frase, a l’estil «tagline») / sinopsi (mig full a l’estil «logline») /sinopsi argumental (defininit ja els personatges)/ escaleta (fer-la tenint sempre clar el final)/ Picar pedra (escriure; molt sovint em salto l’ordre dels capítols -seqüències- i després en faig el muntatge).
Tens alguna mania/costum especial a l’hora d’escriure?
No (o potser sí? (Silenci).
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
No m’he proposat mai cap repte; jo vaig fent.
Quants llibres has publicat?
Una vintena llarga (novel·la, contes, còmic…)
Tens algun escriptor clàssic de referència?
Pedrolo (si és que és clàssic).
I algun de contemporani?
Buf! Algun, no. Molts!
El millor avantatge de la teva feina?
L’horari.
El pitjor inconvenient?
La son.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
El que faré demà o potser el de demà passat, no ho tinc clar. Ara, això sí, m’hauria agradat molt escriure ‘Pulp Fiction’ i potser també ‘Rumble Fish’ (la versió de Coppola).
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
No ho sabria dir. Intento xalar amb tots. Si no xalo, no escric.
Quin llibre estàs llegint?
Ara mateix, rellegeixo ‘Hollywood’ de Bukowski (el paio s’ho passava bé)
Llegeixes quan estàs escrivint?
Sí.
Recomana un llibre.
‘La mort és un afer solitari’ (Death Is a Lonely Business) de Ray Bradbury.
Recomana un llibre teu.
Impossible!
Quin llibre no escriuries mai?
El que vaig fer ahir o el que vaig fer fa vint anys, no ho tinc clar.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
Èxit de vendes (molt de poc, vaja), ‘Gràtia Reig’ i ‘A la butxaca d’un mort’. Èxit de diners, ‘Contramendacium. El misteri dels còdexs màgics’. Èxit de públic (jove i adult), ‘Dirk, dixit!’.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
‘El collons de gat!’.
Què en destacaries?
Que és una pel·lícula d’aventures, misteri i ciència-ficció, diuen (i potser alguna cosa més) on li vaig proposar a la meva ombra que es presentés al càsting previ.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
Quan vaig fer la presentació de la meva primera novel·la a Lleida. Era al juliol, a les 5 de la tarda a la biblioteca (molta calor!) n’érem 4 a taula i 3 asseguts al davant (ens van aplaudir força).
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
Que també va de gats (en aquest cas de debò, no com en l’altre que eren metafòrics), trets i moltes corredisses, i d’intentar esbrinar per quins set sous, si lleis de la física ho permeten, no podem veure mai com es «destrenca» un got, ni com el fum i les cendres es tornen fusta (de l’entropia, vaja).