La legislatura que s’iniciava a partir dels resultats de les eleccions generals del 23 de juliol de 2023 semblava impossible de gestionar pel nombre de grups parlamentaris necessaris per a tirar endavant les iniciatives i per la distància ideològica entre alguns d’aquests. I amb tot això, ja hem començat el quart any de la XV legislatura que formalment es va posar en marxa el 17 d’agost.
La investidura d’un nou president del Govern no va ser ràpida. El Partit Popular va constituir el grup parlamentari amb més diputats, lluny de la majoria absoluta que sí que va obtenir al Senat. El Rei va proposar, en primer lloc, la candidatura d’Alberto Núñez Feijóo. Convé recordar que va tenir l’oportunitat de defensar la seva proposta i amb qui comptava per articular una majoria d’investidura que no era un altre que la ultradreta de VOX. El resultat va ser el rebuig de la seva candidatura.
El 16 de novembre de 2023 la candidatura de Pedro Sánchez Castejón va obtenir la majoria absoluta en primera votació gràcies al vot favorable de vuit partits. La pregunta evident era com es podria tirar endavant una legislatura que hauria d’avançar en els grans reptes que tenia la societat amb el suport imprescindible de tants partits diferents. En qualsevol cas, la voluntat dels votants havia cristal·litzat en un nou govern i això era una bona notícia per la nostra democràcia.
Han servit aquests tres anys de legislatura? La meva opinió és que clarament sí. Ha servit molt que un govern liderat per Pedro Sánchez amb una estratègia centrada en les persones hagi pogut desenvolupar durant tres anys el seu programa de drets, econòmic i social. És cert que s’ha evitat un govern liderat per l’actual dreta i ultradreta espanyola amb un clar caràcter reaccionari, com és l’oposició que han fet en aquests tres anys, però hem patit la seva estratègia de polarització i persecució per la via judicial.
En la seva crònica Els de Barcelona, Hanns-Erich Kaminski relata la revolució social que s’esdevé a Espanya com a resposta a l’aixecament feixista del 18 de juliol del 1936 contra la Segona República que provoca la Guerra Civil espanyola. Destaca el seu testimoni de la revolta a Catalunya des de setembre del 1936 a febrer del 1937 que té un caràcter diferent al dels territoris més controlats pel govern de la República. L’horror vindria més tard amb un feixisme que va arrasar les classes populars i que no ha pagat pels seus crims.
Han passat 90 anys i hem vist com l’Espanya dels pronunciaments va treure el cap el novembre de 2023 quan José María Aznar va donar la consigna general de «el que pueda hacer, que haga». I així ha estat a partir d’aquell moment amb l’objectiu de fer caure al president Sánchez i acabar amb la XV Legislatura.
La resposta democràtica és simple: esgotar la legislatura. Fer que el mandat democràtic de les urnes del juliol del 2023 es materialitzi en la seva completesa en benefici d’una gestió política centrada en el progrés de les persones. Aleshores serà el moment per unes eleccions lliures i un nou Congrés resultant de la voluntat democràtica del país que haurà de triar entre els diferents projectes i lideratges que es presentin.
Una altra cosa que no sigui la democràcia seria acceptar la tirania del poder d’uns privilegiats que no es volen sotmetre a la sobirania popular. En canvi, promoure la democràcia es tracta d’emprar el diàleg i l’acord per complir amb el mandat de les urnes en eleccions lliures i disposar de governs responsables que serveixin als interessos generals del país. Que sigui per un any més!
Andreu Martín és diputat del PSC al Congrés dels Diputats.