L’actualitat és polièdrica i, si centrem el focus en la derivada política, sembla que encara ho sigui més. Certament, massa sovint ens resulta repetitiva i poc innovadora. Sembla que els representants del poble, la judicatura i les organitzacions i partits polítics s’hagin instal·lat en un bucle del qual no saben, o no volen, sortir. Fa tot l’efecte que tenen una única missió: insistir i repetir els seus objectius, amb la confiança —suposo— que aquesta insistència els acabarà donant resultats i els permetrà obtenir més seguidors dels seus missatges.
Si fem un repàs a aquesta estratègia d’insistir per guanyar suport, podríem fixar-nos en la darrera enquesta del CEO, que situa Aliança Catalana com la força que experimentaria el creixement més destacat en unes hipotètiques eleccions al Parlament de Catalunya, amb una estimació d’entre 23 i 25 escons, quan actualment només en té dos. Podríem dir que, atès que no té experiència de govern i que pràcticament no disposa d’estructura pròpia —fins al punt d’haver de cercar persones procedents d’altres partits o organitzacions, fins i tot contràries als plantejaments catalanistes—, el seu principal mèrit ha estat la insistència en un missatge difús, que permet a cadascú adaptar-lo a les seves pròpies percepcions. Amb aquest exemple, no hauria d’estranyar que, a partir d’ara, tothom apliqués la mateixa tècnica: la insistència, donant més importància a la repetició que no pas al contingut mateix del missatge.
Però aquest no és el fet més rellevant que ens ha deixat l’actualitat. En primer lloc, perquè es tracta només d’una estimació de vot de cara a unes eleccions futures i perquè la història ens demostra que tot pot canviar d’un dia per l’altre, així com la manera de pensar i d’interpretar la realitat. En tenim un exemple ben clar en el president de la Generalitat, Salvador Illa, que el 12 de maig de fa quatre anys va afirmar —i ho va repetir dues vegades, per si no havia quedat prou clar—: «Ni amnistia, ni nada de eso». Ara, després que el TJUE hagi resolt que l’amnistia s’ha d’aplicar perquè no hi ha cap impediment jurídic per fer-ho, s’ha situat al capdavant dels qui demanen als tribunals de l’Estat que la facin efectiva. Quan se li ha preguntat al Parlament per aquest canvi de posició, s’ha limitat a defensar la necessitat de «mirar endavant», com si el passat ja no tingués cap importància.
És evident que la resolució del TJUE arriba en un moment especialment favorable per al president Illa i el seu Govern, atesa la dependència que mantenen respecte del Govern de Pedro Sánchez, beneficiari gairebé directe de la sentència. El seguidisme del Govern català respecte de Madrid ha arribat a uns extrems que ni tan sols es van veure durant els governs socialistes presidits per Pasqual Maragall o José Montilla. En cap moment han estat capaços de defensar una posició diferenciada de la marcada pel PSOE. El darrer exemple l’hem vist quan s’ha conegut que l’Estat, durant l’últim any, només havia executat a Catalunya el 8,6 % de les inversions previstes, tot i que Catalunya aporta prop del 19 % del PIB estatal. Aquesta dada situa el país pràcticament a la cua de les comunitats autònomes, només per davant de les dues ciutats autònomes i de La Rioja.
Davant d’aquesta situació, una vegada més han aparegut propostes —o, més ben dit, missatges— molt diferents. Potser no orientats a obtenir un millor resultat per a Catalunya, però sí a portar cadascú l’aigua al seu molí. La consellera Alícia Romero (PSC-PSOE) s’ha limitat a reconèixer que la inversió hauria de ser «més important», evidenciant un escàs interès a reclamar res amb contundència. Com a solució, proposa el Consorci d’Inversions, com si la creació d’un nou organisme —potser no n’hi ha prou dels que ja existeixen— hagués de resoldre un dèficit inversor que és estructural. Mentre a Madrid, durant la darrera dècada, la inversió mitjana ha estat del 19,7 %, a Catalunya només ha arribat a l’11,3 %.
Els dos partits que, almenys teòricament, continuen defensant la independència, ERC i Junts, també han exposat la seva posició, mentre mantenen la seva lluita particular, més preocupats que l’altre no obtingui cap avantatge que no pas pel benefici dels catalans. Carles Puigdemont afirma que no donarà suport als pressupostos que Pedro Sánchez vol presentar al Congrés si abans no es compleixen les inversions compromeses. Per la seva banda, Oriol Junqueras, que sembla decidit a reforçar la seva presència a Madrid —de fet, l’endemà mateix de la sentència del TJUE sobre l’amnistia hi va pronunciar una conferència, potser perquè ja ha assumit les condicions plantejades per Gabriel Rufián—, va explicar les bondats del seu programa, que, com acostuma a passar, inclou crítiques a Junts. Sembla una obsessió compartida. En aquest cas, responsabilitza Puigdemont de bona part dels problemes i li reclama que doni suport a les iniciatives del Congrés perquè, segons afirma, només així es podran recuperar les inversions per a Catalunya.
Tant els arguments de l’un com els de l’altre poden semblar raonables si els analitzem de manera abstracta. El problema apareix quan els confrontem amb la realitat, que és precisament el que sembla que sovint s’oblida a l’hora de fer propostes, declaracions o promeses. Si les inversions compromeses no es van executar l’any passat i aquest any —tot i que encara no hi ha dades oficials— tot apunta que es repetirà el mateix incompliment, realment canviarà alguna cosa si no s’aproven els pressupostos, com proposa Junts? O bé si s’aproven, com defensa ERC? No s’han acumulat ja prou proves del filibusterisme polític del president Sánchez a l’hora de comprometre inversions? O potser l’única estratègia continua sent la mateixa que apuntàvem al principi: repetir el missatge una vegada i una altra fins que els votants se’l facin seu.
Mentrestant, el Col·legi d’Economistes alerta que l’excés de burocràcia de la Generalitat frena l’activitat econòmica; les escoles afronten un nou conflicte arran de la decisió del TS sobre les retolacions en castellà i ja s’anuncien vagues per al setembre; es crea l’Oficina de Protecció dels Drets Lingüístics mentre la pèrdua d’ús social del català continua augmentant. Però sembla que totes aquestes qüestions, i moltes altres, han quedat aparcades, almenys de moment. Potser al setembre tornaran a ocupar l’agenda. Sempre, és clar, que no s’acostin unes noves eleccions. En aquest cas, l’interès dels polítics serà un altre: missatge, missatge, missatge, amb l’únic objectiu d’aconseguir el màxim poder possible.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.