És un dels grans noms de la literatura catalana actual. També fa d’editor i de dinamitzador cultural. Ha tocat tots els pals amb solidesa, habilitat i rigor, però destaca sobretot en l’univers de la novel·la negra. Els seus llibres són directes, viscerals, sense embuts ni subterfugis, plens de personatges contundents i d’històries potents i poderoses. Qui el llegeix una vegada ja no el pot treure mai més de la seva llista d’autors imprescindibles.
Nom i cognoms.
Sebastià Bennasar Llobera.
Data i lloc de naixement.
27 d’abril de 1976. Palma.
Com vas arribar al món editorial.
Com deia el mestre Guillem Frontera, Mallorca és com Sicília sense morts. Als 21 anys formava part de l’associació de joves escriptors en llengua catalana. Aquell 1997 naixia a la Fundació ACA el projecte Solstici d’Estiu, un llibre de poemes de tres autors amb enregistrament sonor dels poemes que llavors es lliuraven en cassette, imagina! Vaig ser un dels tres seleccionats.
Quin va ser el teu primer llibre?
El primer llibre en solitari va ser el 1998, era un poemari que es diu «Passaport de sang», que va editar el Centre Cultural Capaltard. És un llibre molt dolent.
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
Jo havia començat a escriure més o manco seriosament el 1994, quan feia COU i vaig guanyar els meus primers premis literaris. En aquells moments alternava la narració breu i la poesia i havia començat a fer alguna cosa en poesia, mesclant l’amorosa i la social, ja se sap, els joves que volen canviar el món i enamorar l’al·lota que els agrada. Al final ni una cosa ni l’altra, però l’intent hi era.
Va ser complicat publicar-lo?
No, en realitat va ser bastant fàcil. Jo feia temps que treballava al Diari de Balears (hi vaig arribar molt jove, tenia divuit anys i encara era un diari en castellà) i feia de redactor a Cultura, amb la qual cosa coneixia bona part del món literari mallorquí. Cap al tard llavors començava a publicar, de la mà d’en Vicenç Calonge, i va ser com a molt natural.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptor?
Crec que un dels moments més feliços, i sens dubte el més divertit, va ser una vegada que Antoni Serra va presentar un dels meus llibres. Jo vaig començar a escriure gràcies a una conferència seva que havia fet a l’institut i això va ser com tancar el cercle. I cada vegada que arriben a casa les caixes amb un llibre nou, és clar.
On t’agradaria arribar?
Amb el pas del temps comences a tenir objectius molt més modestos. Si amb un llibre meu algú és un poc més feliç o ha passat unes quantes hores distret dels seus maldecaps em dono per ben pagat. Al final escrivim per fer felices les persones que ens llegeixen. I pel que fa a la meva obra m’agradaria poder arribar a publicar 128 títols, més que res perquè són el mateixos que va publicar en Manuel de Pedrolo. I si posats a fer en tenim algun que es vengui tant com el ‘Mecanoscrit del segon orígen’ i podem deixar la vida una mica resolta a les hereves, millor.
Creus que podries definir el teu estil literari?
Crec que tinc dos o tres estils diferents. En el camp de la novel·la negra el podríem definir com a de sang i fetge amb fogonades d’humor; en les altres novel·les i relats hi he detectat una certa passió per la meta literatura, amb molts protagonistes que són escriptors o del món llibresc; en poesia els darrers llibres busquen el vers lliure i la confessió íntima i quotidiana, que de vegades és la més transcendent.
Quin és el teu procés d’escriptura?
Puc escriure pràcticament en totes les circumstàncies. Els contes, la poesia i algun llibre especial, sempre a mà en quaderns blau de la marca Firmo que compro quan vaig a Lisboa i amb ploma estilogràfica.
Tens alguna mania/costum especial a l’hora d’escriure?
No, no sóc gens maniàtic.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
És clar, molts, cada llibre és un nou repte. El principal que tenim tots és arribar a un número suficient de lectors com per poder viure de l’escriptura i en aquest país, excepte algunes poques excepcions, és molt complicat.
Quants llibres has publicat?
En aquests moments en porto 52.
Tens algun escriptor clàssic de referència?
Durant molts anys el meu escriptor preferit era Jules Verne, que em sembla un personatge fascinant, però el meu llibre preferit és ‘L’illa del tresor’ de l’Stevenson.
I algun de contemporani?
Manuel de Pedrolo en català, Roberto Bolaño en castellà i la Bonnie Jo Campbell com a autora anglòfona.
El millor avantatge de la teva feina?
Pots matar gent i no anar a la presó.
El pitjor inconvenient?
Que l’has de combinar amb altres feines alimentàries i llogar la ploma (o el teclat) al millor postor. Sovint és un inconvenient divertit.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
‘1.280 ànimes’, de Jim Thompson, segurament la millor novel·la negra de la història
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
‘Nocturn de sant Felip Neri’
Quin llibre estàs llegint?
En llegeixo molts a la vegada. Però ara mateix estic amb ‘Collita glaçada’ del David Marin i «No som 6 milions’ del Josep Sala i Cullell. I un munt per feina tant de l’editorial com de premis literaris o d’editorials i agències en les quals col·laboro.
Llegeixes quan estàs escrivint?
Llegeixo sempre, fins i tot de vegades caminant pel carrer.
Recomana un llibre.
Faré trampes i en recomanaré dos: ‘L’lla del tresor’, la millor aventura marítima; i ‘Les mines del rei Salomó’, la millor aventura terrestre.
Recomana un llibre teu.
El darrer, ‘Malesànimes’ si us agrada la novel·la negra. ‘Un oceà de memòria’ entre els no negres.
Quin llibre no escriuries mai?
En general els d’en Paulo Coelho.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
‘Nocturn de sant felip neri’ i ‘El país dels crepuscles’, pel que fa a vendes. ‘L’imperi dels lleons’ pel que fa reconeixement i traduccions.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
‘Malesànimes’.
Què en destacaries?
És una novel·la negra catalana que intenta demostrar que a casa nostra podem fer novel·la «red neck», és a dir, podem parlar de pagesos, de pobles, del rerepaís i intentar explicar-lo sense mai entendre’l, però estimant-lo. I a sobre hi ha neu i fa fred, cosa que refresca i va bé, i una colla d’amics seixantins, fills de puta tots, però que te’ls emportaries a casa.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
La meva surrealista anada a la fira de Frankfurt el 2007. Crec que mai s’havien gastat tants diners perquè parlés deu minuts presentant un llibre que no era meu…
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
Estic fent una cosa totalment diferent, un llibre de no ficció que s’acosta bastant a unes memòries amb punts divertits i altres de tràgics.