El precari estat de la línia R15 de Renfe en el tram que comprèn Reus – Riba-roja d’Ebre no és fruit de la casualitat ni d’una incidència puntual. És la conseqüència directa d’anys de desinversió, de manteniment insuficient i d’una manca de compromís estructural amb la mobilitat ferroviària del sud de Catalunya. Les dades són tan contundents com preocupants: 39 limitacions temporals de velocitat, algunes amb restriccions de fins a 30 km/h, converteixen aquesta línia de 184 quilòmetres en la més degradada de tota la xarxa que va des de Barcelona a Riba-roja d’Ebre. És per això que Ara Catalunya hem presentat una moció al ple del Consell Comarcal del Baix Camp perquè s’actuï d’urgència. S’ha aprovat a favor per la resta de grups menys l’abstenció de la CUP.
Aquest fet no és només una qüestió tècnica. És, sobretot, una qüestió de desigualtat territorial. Mentre altres corredors ferroviaris reben inversions per millorar freqüències i reduir temps de trajecte, els usuaris de la R15 pateixen retards crònics, substitucions per autobusos i una incertesa constant sobre la fiabilitat del servei. El tram entre Riba-roja d’Ebre i Reus, especialment afectat, simbolitza aquesta realitat: una infraestructura obsoleta que condemna el territori a una mobilitat lenta, poc competitiva i indigna del segle XXI.
La presència de personal vigilant les 24 hores en punts crítics, o la necessitat de reduir la velocitat per deficiències estructurals, no són solucions. Són mesures d’emergència que evidencien un problema molt més profund: el deteriorament acumulat d’una infraestructura essencial.Les conseqüències van més enllà de les molèsties puntuals. Aquesta situació afecta directament el desenvolupament econòmic, la cohesió social i les oportunitats dels ciutadans. Cada retard, cada transbordament forçat a un autobús, cada limitació de velocitat, és un missatge implícit als habitants del territori: que la seva mobilitat no és una prioritat.
Cal dir-ho clarament: el sud de Catalunya no pot continuar sent un territori ferroviàriament de segona categoria. Ara bé, la crítica per si sola no és suficient. Cal transformar-la en exigència i en proposta. És imprescindible que el Ministeri de Transports i Adif executin de manera immediata les actuacions de manteniment pendents i que presentin un calendari públic, clar i verificable per resoldre els punts crítics identificats. La transparència és una condició indispensable per recuperar la confiança dels usuaris.
Però també cal anar més enllà del manteniment. El desdoblament de via en els trams més congestionats no és un luxe, sinó una necessitat estratègica. Una infraestructura amb via única és, per definició, més vulnerable, menys flexible i més limitada. Si es vol garantir un servei fiable i competitiu, cal apostar per solucions estructurals i no només per intervencions reactives.
Invertir en la R15 no és una despesa: és una inversió en equitat territorial, en sostenibilitat i en futur. En un moment en què es promou la mobilitat sostenible i la reducció de les emissions, resulta contradictori que una línia ferroviària clau es trobi en un estat que desincentiva el seu ús. No es pot demanar als ciutadans que apostin pel transport públic mentre aquest no ofereix unes condicions mínimes de qualitat i fiabilitat. El futur del territori també passa per les seves vies ferroviàries. I aquest futur no pot continuar circulant a 30 km/h.
Daniel Rubio Angosto és secretari general d’Ara Catalunya