Alfredo Gavín (Riba-roja d’Ebre, 1957) és poeta i artista plàstic. Afirma que la seva biografia és la seva obra i que res del que hi ha fora d’allí interessa a ningú. Qui sap, coneixent-lo i baixant a les distàncies curtes potser discreparia i podia arribar a pensar que hi ha moltes coses de la seva vida i de la seva personalitat que poden resultar interessants i didàctiques fins i tot a l’hora de valorar la seva obra. Tot i així, podem acceptar la seva afirmació i valorar el que diu que, al cap i a la fi és la seva manera personal de valorar, d’entendre i de construir la seva obra i la seva concepció íntima de la literatura. Diu que un poeta no ha de fer res de manera premeditada si no vol caure en els llocs comuns de les justificacions tribals de les servituds polítiques i que ha de d’intentar deixar obertes les fons de la seva ànima i les lleres de la seva veu i això, en certa manera, vindria a ser una defensa abrandada de les essències originals, de la simbiosi entre el misteri profund i l’esclat final de la paraula.
Va debutar l’any 1984 amb ‘Pasión primera’, un volum compartit amb Ramón García Mateos, Juan López Carrillo, Josep Moragas Pagés i Manuel Rivera Moral, bons amics que han mantingut els vincles i s’han convertit en la millor mostra de la poesia en castellà feta des de les comarques tarragonines, tot i que alguns d’ells també han protagonitzat incursions interessants en català. El primer volum en solitari, ‘Decir buenos días nuevamente (La arenas del castillo)’, arriba l’any 1997 i, a partir d’aquest punt, la carrera poètica de Gavín creix i es consolida amb un solidesa sense escletxes. L’any 2001 arriben els ‘Sonetos de la intempèrie’ on la creativitat i el rigor de la mètrica s’ajunten en un homenatge molt personal als seus mestres, García Lorca, Ramón Oteo, Borges, Shakespeare o Gerardo Diego. Després vindrien ‘Allí donde el amor’ (2003) i ‘El hijo de Clint Eastwood’, de 2008, un llibre original que, partint en certa manera en les pel·lícules d’Eastwood, estructura una realitat, la seva pròpia realitat on l’acció es converteix en metàfora de la veritat o, qui sap potser la veritat acaba sent una metàfora de l’acció.
‘Palestina’ (2012) és un llibre intens que ara, sens dubte, pot tornar a la primera línia de l’actualitat i recuperar un protagonisme que, per desgràcia no ha perdut mai. És la lluita, la por, però també l’esperança; és el territori, la mort, però també la vida i és, en definitiva, la constatació de les ferides que el pas del temps va deixant al seu pas, convertint-les quasi en un llegat inevitable que cal gestionar sempre de la millor manera possible.
‘Libro libre’ (2013), ‘El rastreador y la sombra’ (2014), ‘Infraleves Universal Poema’ (2016), ‘Un libro japonés’ (2020) i ‘Juanitus Magníficus’ (2021), dedicat al seu bon amic, el poeta Juan López Carrillo, conformen el corpus de la poesia en castellà de Gavín, que també es va estrenar en català l’any 2001amb ‘El somni d’un riu’, un llibre treballat conjuntament amb el fotògraf Cristòbal García López dins la col·lecció ‘La imatge que parla’ d’Arola Editors. Després publicaria ‘Els castells de la memòria’ (2008), ‘El mirall de la metròpoli’ (2009), ‘Un país de bacteris’ (2012) i ‘El port’ (2015) amb fotografies de Pilar Gonzalvo.
Gavín és un poeta de conviccions, sòlid, de vegades irreverent, de vegades tendre, capaç de transitar per les emocions, les passions i les contradiccions de l’ànima amb una mirada discreta però intel·ligent i penetrant, allunyada sempre de la vulgaritat i buscant en tot moment aquell instant màgic on el poeta fa que la seva veritat individual es transformi en veritat universal i pugui arribar a la transcendència. L’Alfredo camina pels llocs comuns però la seva mirada personal ens segresta i ens condueix per camins fets d’emoció, rastrejant, com proclama un dels seus llibres, les ombres però també les llums, per anar bastint un univers personal que val la pena descobrir i assaborir en detall
Però, a banda de la poesia, Afredo Gavín també és pintor. Bona part dels seus llibres tenen a la portada un dels seus quadres, obres sorprenents, orgàniques, plenes de detalls quasi geomètrics que arrelen en la consciència i que fascinen l’ull que els contempla, plens de referències culturals, d’humor, d’ironia i dotats d’una sorprenent capacitat d’atracció. Sota una aparent i falsa senzillesa, hi ha un món en cada quadre, una filosofia que gosaria a dir és encara més directa i despullada que la poesia i que no s’hauria pogut construir sense la sensibilitat i la cultura de l’autor. La pintura de Gavín és de víscera, de distància curta, de seducció íntima i d’emocions intenses. És tot un exercici més que recomanable, llegir els seus versos i contemplar els seus quadres, capturant el cor d’aquesta doble manera de veure, de preveure i d’analitzar el món, complementària però a la vegada única i singular que ens regala l’Alfredo Gavín Agustí. I per si aquestes paraules han aconseguit despertar una mica la vostra curiositat, a la seva pàgina web www.alfredogavin.com, trobareu tota la informació i als llibres tota la passió.