Hi ha persones que arriben a la teva vida amb una mena de llum que no es pot explicar. No criden, no fan soroll, no demanen espai. Només són. I amb la seva presència silenciosa, t’ensenyen una forma d’estimar que no havies conegut. Una forma d’estimar feta de gestos petits, de silencis plens, d’una mirada que et fa sentir a casa sense necessitat de paraules. Un amor calmat que sacseja.
Però sovint, les persones que més necessitem estimar són també a les que més fàcilment fem mal. No perquè no les estimem, sinó perquè hi ha parts de nosaltres que encara no hem après a curar. Arrosseguem ferides antigues com qui porta un equipatge invisible, i sense voler-ho projectem la nostra tempesta en qui ens vol aixoplugar.
I així, a vegades, perdem. No perquè no hi hagués amor. Sinó perquè no sabíem com cuidar-lo.
Amb el temps, aprens que hi ha ferides que no tanquen del tot, però deixen de fer mal com abans. Aprens a mirar enrere sense plorar, i a agrair haver viscut tot allò que et va fer qui ets. A recordar mirades, absències que acompanyen, i aquella manera de caminar junts entre la llum i les ombres. Potser amb un vestit de flors i el cor obert sense escut. Entens que aquell àngel particular viu dins teu. Que forma part de qui ets, que ja no se’n va. Però també entens que, tot i portar-lo a dintre, salvar-te… només ho pots fer tu.
Aquest article no vol ser una confessió. Vol ser una abraçada per a tothom que alguna vegada ha estimat des de la trinxera. Per a qui ha deixat marxar algú sabent que estimar també és deixar anar. Per a qui ha sobreviscut a un amor profund sense deixar de creure que val la pena sentir així.
Per a qui sap que, a vegades, una estona en silenci pot ser tota una revolució. Que no sempre calen paraules per transformar-nos. A vegades només cal estar. Sentir. Respirar el mateix aire, encara que tot estigui trontollant per dins.
En el nostre dia a dia sempre sona una banda sonora, encara que molts cops no l’escoltem. Però hi és. Ens acompanya, ens embolcalla, ens recorda qui som. Aquest text també vol ser per qui troba refugi en les cançons.
Perquè sí, hi ha cançons que no només sonen. Hi ha cançons que t’acompanyen, que et recorden qui eres i qui vas ser al costat d’algú o en algun lloc. Cançons que han nascut d’un moment precís, però que et continuaran acompanyant tota la vida. Cançons que, d’alguna manera, sembla que et salven a cada moment.
I de vegades la vida ens fa un regal: l’oportunitat d’escoltar-les sota un cel d’estiu, entre llums càlides, entre persones que també han viscut, estimat i perdut.
El títol d’aquest text forma part d’una de les cançons del darrer disc de Fito Luri. Aquest diumenge, 22 de juny, a la Palma de Reus, el presenta en directe amb entrada gratuïta: ‘Seda i Ferro’.
Perquè al final, la vida no ens demana ser una sola cosa. Ens fa caminar amb tot alhora: amb les ferides, les carícies, amb els silencis i les cançons que ens han anat fent. Ens empeny a guanyar totes les batalles a la por, i continuar.
Perquè no som ni tant de seda ni tant de ferro.
Només de veritat.