De la mateixa manera que a J.V.Foix li agradava presentar-se com a «investigador en poesia», l’Anna Maria es podria considerar una activista literària en tots els àmbits. Entusiasta i vital, fa moltes, moltes coses, però ens faltaria espai per explicar-les totes. En podem destacar algunes. Professora universitària, comissaria del festival Tiana Negra i de l’Any Pedrolo, autora d’assajos literaris, de novel·les, de contes, impulsora del terme «negrot/a» per tal d’identificar els seguidors de la novel·la negra, la pots trobar sempre, a tot arreu i amb un somriure radiant a la cara.
Nom i cognoms.
Anna Maria Villalonga Fernández.
Data i lloc de naixement.
Barcelona, 16 d’abril de 1959.
Com vas arribar al món editorial?
A través de la pròpia literatura. Per la meva feina com a professora al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. I, després, gràcies als meus blogs i a les meves ressenyes.
Quin va ser el teu primer llibre?
El meu primer llibre com a autora única va ser un llibre acadèmic, l’edició d’una peça de teatre del segle XVIII: ‘Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater’. El va publicar la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Però si ja parlem de ficció, el meu primer llibre publicat en solitari va ser una novel·la, ‘La dona de gris’.
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
Després d’haver coordinat un recull col·lectiu de relats, ‘Elles també maten’, que incloïa un conte meu, em va picar el cuc. Jo he escrit ficció sempre, des que era ben petita, però la carrera acadèmica pesa molt i feia temps que no m’hi posava. I al final vaig dir: però si jo el que vull és ser escriptora, i ja va estar. La trama del llibre va sorgir de les ganes de parlar de les coses que passen al nostre voltant, que són moltes.
Va ser complicat publicar-lo?
No gens. En això he de reconèixer que he tingut molta sort. A la mateixa editorial, Llibres del Delicte, amb qui havia coordinat el recull que abans he esmentat, van estar encantats de publicar-me la novel·la. I després ha anat sempre així. Amb tothom que he publicat ha estat molt fàcil. Sé que és una sort, no passa sovint.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptora?
Ui, em veig incapaç de respondre aquesta pregunta. Jo agraeixo molt totes les facilitats que he tingut i hi ha moltíssims moments que m’han fet molt feliç. Cada llibre que ha sortit, cada bona ressenya que m’han dedicat, el fet de tenir llibres traduïts (al castellà i a l’italià, que si escrius en català costa molt), alguns premis que he rebut. De premis no en puc parlar gaire, però, perquè no m’hi presento mai.
On t’agradaria arribar?
No puc obviar que no he començat jove, a publicar ficció. Per tant, la meva ambició és realista, toca de peus a terra. Ara mateix estic publicant amb Penguin, l’editorial més potent del món. Això ja és prou important. Em conformo amb tenir lectors fidels i amb arribar al fons del cor d’alguns. Que, quan em llegeixin, entenguin que procuro defugir la banalitat i dir coses que importen. La resta, l’èxit massiu i etcètera, és tot una altra cosa. I sovint no és garantia que allò que fas ho facis bé.
Creus que podries definir el teu estil literari?
Crec que és una cosa que haurien de fer els altres, no jo. Amb tot, el que sempre defenso és la naturalitat. Com a filòloga, em preocupa molt l’estil, la llengua. I en això soc extremament curosa, però des de la posició que també defensava Mercè Rodoreda: dir les coses amb senzillesa, amb les menys paraules possibles, és un punt a favor.
Pel que fa al contingut, sempre acabo parlant (i no sé com m’ho faig) de la gent que viu als marges, dels perdedors, de la soledat, de la importància del passat en el present. Soc molt crítica amb el món que vivim, i això sura en tota la meva literatura.
Quin és el teu procés d’escriptura?
Jo escric molt a poc a poc. Puc estar hores davant de l’ordinador i no arribar ni a una pàgina. Ara bé, quan dono una fragment per bo, pràcticament no s’ha de retocar. Hi ha gent que escriu a raig i després retoca, jo soc incapaç de fer-ho.
Cada llibre és diferent, tanmateix. També és diferent si escrius una novel·la o un conte. A mi m’agrada molt escriure contes. Quan ho faig, ho tinc tot pensat. Però quan escric una novel·la, hi ha una part important del text que va sorgint en el moment de l’escriptura.
Hi ha coses pensades, però moltes no ho estan. O van canviar respecte a la idea inicial a mesura que escrius. Per a mi, en qualsevol cas, el més important són sempre els personatges.
Tens alguna mania/costum especial a l’hora d’escriure?
No, però prefereixo escriure al matí que no a la tarda o al vespre. Estic més desperta. I el que sí que necessito és absolut silenci.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
Molts, tots. Tots el reptes. Mai no podem estar satisfets del que hem fet. Mai. Millorar constantment és el repte.
Quants llibres has publicat?
Deixant de banda els llibres acadèmics i d’assaig, he publicat quatre novel·les i tres reculls de contes. Ara estic acabant la meva cinquena novel·la, que sortirà la primavera vinent.
Tens algun escriptor clàssic de referència?
N’hi ha molts, la llista seria llarga. He llegit tant al llarg de la vida! Però és evident que n’hi ha un del qual estic enamorada: Manuel de Pedrolo.
I algun de contemporani?
D’autors que m’agradin n’hi ha uns quants, però que pugui considerar un referent per a la meva escriptura, no ho crec.
El millor avantatge de la teva feina?
La llibertat de fer-la i el plaer intens que proporciona. Quan estàs escrivint i una cosa et surt bé, que no és cada dia, la sensació és espectacular.
El pitjor inconvenient?
Que és una feina solitària. Jo he estat professora molts anys, m’agrada xerrar, el tracte amb la gent. Les meves conferències, els meus clubs de lectura, tot això. També és dura la incertesa sobre el que estàs escrivint, perquè a mesura que avances arriba un moment que ja no tens perspectiva, i poden sorgir molts dubtes i neguits.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
Ui, que difícil. N’hi ha molts. ‘El raïm de la ira’, de John Steinbeck, o ‘A sang freda’, de Truman Capote, o ‘El amor en los tiempos del cólera’, de García Márquez, o ‘Mirall trencat’, de la Rodoreda, o ‘Matar un rossinyol’, de Harper Lee, o molts dels títols de Pedrolo, o de Philippe Claudel, o de Stefan Zweig… No em facis continuar.
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
N’hi ha dos, ‘El somriure de Darwin’ i ‘Els dits dels arbres’. El primer, perquè els personatges que vaig crear encara viuen a casa, amb mi. El segon, perquè m’hi vaig ficar molt endins, i és el que va rajar amb més facilitat, de manera més instintiva. Crec que és un molt bon llibre, però va sortir al febrer de 2020, en ple inici de la pandèmia, i ha estat un llibre una mica confinat.
Quin llibre estàs llegint?
‘Short’, del Lluís Llort. És un llibre de contes i microcontes.
Llegeixes quan estàs escrivint?
Per descomptat. Jo no sé què és no llegir.
Recomana un llibre.
‘La terra prohibida’, de Manuel de Pedrolo. No és una sola novel·la, és una tetralogia. Fantàstica.
Recomana un llibre teu:
Recomanaré l’última novel·la, que aviat serà la penúltima: ‘Encara maten els cavalls’.
Quin llibre no escriuries mai?
Qualsevol d’aquestes coses d’autoficció que abunden ara mateix. Que si la maternitat, que si estic malalt, que si no m’entenc amb la parella. Són insofribles.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
No ho sé. ‘El somriure de Darwin’ s’ha venut molt bé i es continua venent, i això que és de l’any 2017. ‘Encara maten els cavalls’ també ha agradat molt.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
‘Paraules al mirall’, un recull de set contes aplegats d’antologies diverses. Publicat per Edicions Xandri.
Què en destacaries?
Crec que són set relats potents, diferents els uns dels altres, que diuen moltes coses. Que parlen de la nostra societat, que no cauen en convencionalismes ni en tòpics. N’estic molt contenta. Ja he dit que la narrativa breu m’interessa molt. Com a autora, com a lectora i com a investigadora.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
No sé si és una anècdota, però sí que és una curiosa coincidència. Fa un parell d’anys van representar una obra de teatre a Barcelona, de la Isabella Rossellini, que es titulava ‘El somriure de Darwin’. És difícil pensar que un títol així es pugui repetir, però ha passat.
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
No gaire cosa. És una novel·la que parla de literatura i de llibres, que critica el prejudici de l’edatisme en la nostra societat i on, a més a més, hi ha crims.