Aquest cap de setmana ens submergim en el món íntim ple de bellesa, sensibilitat i inventiva d’Anouar Brahem (El Halfaouine, Tunísia, 1957). Us presento un músic profundament arrelat en la tradició àrab i amant de la música de cambra occidental i del jazz modern, sempre disposat a aventurar-se més enllà dels seus propis límits i a alterar les fronteres musicals.
El músic i compositor tunisià és un gran virtuós de l’ud, un instrument del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, parent del llaüt i avantpassat de la guitarra. Als anys noranta, els seus treballs per a la prestigiosa discogràfica ECM van afavorir l’estatus de l’ud, ja que l’instrument va passar d’acompanyant a solista i va començar a ocupar un lloc destacat en el panorama musical.
La seva dotzena de discos amb el segell alemany han aconseguit fondre el jazz més avantguardista amb la màgia de les músiques d’arrel, després d’experimentar tota mena de sonoritats (índia, mediterrània, balcànica…), organitzar grups de diversos formats i tocar amb músics com ara Jan Garbarek, Manu Katché, Richard Galliano o Dave Holland, entre d’altres. «Mai he intentat ser un músic de jazz i no m’hi considero», diu Brahem, «però sento que tinc la mentalitat d’un músic de jazz». La improvisació en la qual es basa sovint és un punt de connexió amb aquest gènere.
El tunisià va començar a compondre per a l’ud des de jove, i per a diverses formacions. Es va traslladar quatre anys a París, etapa durant la qual va col·laborar amb el ballarí Maurice Béjart i va compondre nombroses obres originals, algunes per a pel·lícules. Un cop tornat al seu país, va continuar el treball de composició, i després d’oferir uns quants concerts va adquirir més popularitat. El 1987 va aconseguir la direcció de l’Ensemble Musical de Tunis.
Després d’una gira pels Estats Units i el Canadà, va crear el Centre de Músiques Àrabs i Mediterrànies, instal·lat a Sidi Bou Saïd (Tunísia). El 2006, just després del conflicte entre Israel i el Líban, va dirigir la seva primera pel·lícula documental, anomenada ‘Paraules de la guerra’. El 2009 va ser nomenat Cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres de França.
De tot el seu treball he triat la cançó «Bom Dia Rio», de l’àlbum ‘Blue Maqams’ (2017), perquè crec que descriu molt bé la barreja entre tradició i contemporaneïtat.
Bon cap de setmana.