52 minuts i 30 segons després del tret de sortida, el reusenc Arcadi Sala trenca la cinta de meta. Tot i que no ho assimila fins uns minuts més tard, en creuar la meta es va proclamar oficialment campió d’Europa de duatló júnior.
Això passava l’11 de juliol a Banyoles. Des d’aleshores, però, el reusenc no ha afluixat el ritme: només dues setmanes després ha afegit al seu palmarès el títol de campió d’Espanya d’aquatló i el bronze al Campionat d’Europa de la mateixa disciplina.
De fer, amb només vuit anys, cursets de natació al Club Natació Reus Ploms amb els seus cosins a proclamar-se, una dècada després, campió d’Europa de duatló júnior.
Amb bon ull, quan encara només participava en els cursets de natació, la seva entrenadora dels Ploms li va proposar començar a competir. Poc després, amb nou anys, va descobrir la secció de triatló del club, un esport que també coneixia de prop perquè el seu pare n’havia practicat.
Entrenava els dissabtes amb bicicleta i dos dies a la setmana corria abans d’entrar a la piscina. Tot i això, la seva prioritat continuava sent la natació. Als primers triatlons, recorda entre rialles, «no destacava massa» i hi participava sobretot «per passar-ho bé».
«Encara em costa de concebre que soc campió d’Europa»
Quan va arribar a Banyoles per disputar el Campionat d’Europa de duatló, les expectatives eren menors respecte a la fita que va acabar assolint, sobretot perquè el duatló no inclou natació, el seu punt fort. A més, els rivals espanyols ja l’havien guanyat al Campionat d’Espanya. «Pensava que, si tot anava bé, podria fer un top 10», explica.
La cursa, però, va canviar completament de guió durant el sector de bicicleta. Conscient que els trams a peu era la seva part menys favorable, va decidir fer un atac amb la bicicleta en solitari. «Quan vaig veure l’oportunitat d’escapar-me, ho vaig provar. Sabia que si arribava amb els altres corrent ho tindria molt complicat», recorda.
L’aposta va sortir bé. Va iniciar l’últim tram amb més d’un minut d’avantatge, però les forces començaven a fallar. «Em notava molt fluix perquè havia gastat moltíssim amb la bicicleta. Pensava que m’atraparien en qualsevol moment».
Ni tan sols quan va travessar la línia de meta era conscient del que acabava d’aconseguir. «No va ser fins tres minuts després, quan vaig començar a veure la gent felicitar-me, que vaig assimilar que era campió d’Europa. Encara avui em costa de concebre-ho.»
El dia a dia d’un jove esportista d’elit
Des de fa dos anys, Sala viu al Centre d’Alt Rendiment de Madrid (CAR) gràcies a una beca esportiva. Allà compagina la preparació amb els estudis de Batxillerat, que cursa en dos anys per poder adaptar-los al ritme dels entrenaments.
La jornada al Centre d’Alt Rendiment de Madrid combina estudis i entrenaments. Les classes comencen a les 8 del matí i s’alternen amb diferents sessions de preparació física fins al vespre. Després de dinar, els alumnes tornen a les aules i, més tard, reprenen els entrenaments a la piscina. El vespre i una estona al migdia són les úniques franges del dia que els queda lliure.
Les setmanes de pretemporada arriben fins a les vint hores d’entrenament, mentre que durant la temporada competitiva en dedica unes divuit. A tot això s’hi suma el seguiment mèdic i nutricional que reben els esportistes del CAR.
La vida d’un esportista d’alt rendiment implica renúncies. «El que més trobo a faltar és la família i els amics. Només torno per Nadal, Setmana Santa i a l’estiu», explica.
Malgrat dedicar bona part de la seva vida a l’esport, té clar que vol seguir estudiant. Encara dubta entre fisioteràpia i altres opcions universitàries, però no contempla deixar la formació de banda. «Qualsevol lesió et pot apartar de l’esport i has de tenir una alternativa.»
Preguntat pel somni de disputar els Jocs Olímpics, Sala diu que encara ho veu «molt lluny»: «A Los Ángeles impossible», declara amb una mitja rialla, però alhora admet que és el somni de qualsevol esportista. També el seu.
La visibilitat del triatló
Davant l’hegemonia d’esports com el futbol és complicat que modalitats com el triatló siguin la primera opció dels joves. De fet, Sala admet que va jugar un any a futbol amb els amics de l’escola, però no li va acabar d’agradar.
El futbol no va ser l’única experiència fora del món de l’atletisme i la natació; el tennis també va formar part -durant un període curt de temps- de la vida del reusenc. «Quan entrenàvem, els dies que gaudia més eren els de físic. Li vaig confessar a la meva mare que quan m’ho passava millor era quan fèiem atletisme», diu.
Probablement, el recorregut que va fer Sala no és el més habitual entre els joves de la seva edat. Explica que el triatló és una modalitat relativament nova i encara «desconeguda per a molta gent». Segons afirma, un dels punts que podria impulsar la visibilitat del triatló és la presència a la televisió. Les competicions es poden veure, però la plataforma oficial costa uns 90 euros l’any, fet que en dificulta el seguiment. «Si televisions com RTVE les emetessin seria molt positiu», sentencia.