Arriba el cap de setmana i, com sempre, també les recomanacions culturals dels periodistes de Reusdigital.cat. Propostes musicals, cinematogràfiques i literàries que volem compartir amb els lectors i que esperem que us facin gaudir i desconnectar de la rutina.
Marc Busquets recomana "La abuela"
El cineasta Paco Plaza és un dels més destacats pel que fa al terror de factura estatal. Després de la brutal REC (2007, a mitges amb Jaume Balagueró) i les seves continuacions, la seva proposta es va elevar amb la notable Verónica (2017). A La abuela, actualment en algunes sales del territori i a la plataforma de Prime video, Plaza aposta per un relat intimista, fosc i barroc, en què planteja un cruel i pervers conte sobre la bellesa (i la vellesa), el pas del temps, les relacions amoroses i la família.
No són pas pocs ingredients per construir un relat d'horror, però Plaza se'n surt per la seva habilitat a l'hora de dibuixar un ambient opressiu. A La abuela s'hi revisa el pànic a fer-se vell, i a la fragilitat del cos quan aquest entoma la seva decadència en una particular aproximació simbòlica a la Caputxeta Vermella.
A tot plegat hi contribueixen les interpretacions de les dues protagonistes de La abuela: Almudena Amor i Vera Valdez, totes dues esplèndides.
Marià Arbonès us recomana d’escoltar una “cantiga” interpretada per Esther Lamandier
Sé que potser us sorprendré una mica amb la proposta, però la recomanació musical setmanal abasta molts estils. I també el de la música antiga.
El rei Alfons X el Savi (Toledo, 1221 – Sevilla, 1284) va reunir una col·lecció de 427 cançons dedicades majoritàriament a la Mare de Déu, conegudes com a Cantigas de Santa María. Estan escrites en galaicoportuguès, la llengua culta durant el segle XIII a Castella, i es troben repartides en quatre manuscrits: un es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid, un altre a Florència i dos més a la biblioteca de San Lorenzo de El Escorial.
Les cantigas s'han atribuït durant molt de temps al rei Alfons X, però se sap que no totes les va compondre directament ell, sinó només una desena. I no totes estan dedicades a la Mare de Déu; algunes parlen de les gestes d'Alfons X, d'algun dels membres de la família reial o de fets succeïts durant el seu regnat. El rei va tenir a la seva cort poetes i músics famosos, va protegir trobadors i joglars i es va envoltar d'instrumentistes i cantors.
Segons el gran estudiós d'aquesta obra, el musicòleg maspujolenc Higini Anglès, aquestes cantigas tenen una semblança amb la música coetània a França, i, per la seva riquesa, són el patrimoni més important de la lírica de l'Europa medieval. Anglès va publicar el seu estudi i la transcripció de les Cantigas de Santa María en una primera edició el 1943.
Una de les cantigas més conegudes, A que por muy gran fremosura, la número 384, és interpretada per Esther Lamandier (Sant Rafèu, França, 1946), i en el seu àlbum del 1981 l'acompanya amb l'arpa. Lamandier és una soprano especialitzada en música antiga espanyola, jueva i balcànica. A més de l'arpa, toca altres instruments originals de l'època, com l'orgue portàtil, l'espineta o la viola. Des del 1977 ha alternat les actuacions en solitari i les aparicions en grup. Gaudiu-ne!
Estel Romeu recomana "Red" (2022), la darrera proposta de Pixar
Preadolescents divertides i amb interessos propis, boy-bands, un panda vermell i una forta amistat són els ingredients principals de Red (2022), la darrera aposta de Pixar. Obra de Domee Shi, Red és la primera pel·lícula de la productora dirigida per una dona i que mostra el pas de la infantesa a l'adolescència amb personatges reals i amb humor.
Red gira al voltant de la Mei, una nena de 13 anys de Toronto i d'ascendència xinesa que intenta ser la filla perfecta i fer sempre cas a la seva mare, que és exageradament sobreprotectora. Tot es complica quan la Mei descobreix que li comencen a interessar els nois, que el seu cos canvia i que, de sobte, cada cop que s'emociona per qualsevol cosa es transforma en un panda vermell.
El fet de transformar-se de forma descontrolada en un panda li porta diverses complicacions, però també li demostra que els canvis sempre tenen un perquè. La Mei, que ha estat sobreprotegida per la seva mare i s'ha comportat sempre dins del que s'espera, descobreix que significa fer cas a les seves emocions i a les decisions pròpies.
Estrenada aquest mes de març, Red ha estat objecte de moltes crítiques i ha protagonitzat diverses polèmiques. Hi ha qui critica que es dirigeix a un públic massa concret, hi ha qui critica que es parli obertament de la menstruació i, fins i tot, qui acusa de racisme i/ o masclisme el film per la imatge que mostra de les famílies i la cultura xineses.
Lluny de les crítiques, recomano Red (2002) perquè crec que és una de les primeres pel·lícules capaç de representar el pas a l'adolescència des d'una realitat fora dels cànons estètics i tradicionals. Planteja una nova manera de crear històries més diversa i plural i, també, amb una perspectiva de gènere a la qual l'espectador no està acostumat.