‘Monument a la Dona treballadora’ és una escultura de bronze situada a la plaça del mateix nom de Reus. La peça, creada per Ramon Ferran (Reus, 1927 – 2015), té una alçària de 350 cm. Al peu hi ha els versos de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.»
***
Acabava d’arribar d’una estada formativa a Berlín i tenia pendent un treball relacionat amb l’art de la meva ciutat però no tenia clar quin havia de ser l’objecte d’estudi. Aquell dia tornava de fer una passejada per la ciutat i els meus peus em van dur a la placeta on s’alça el monument a la Dona Treballadora, una colossal peça que no pot passar desapercebuda. La placeta connecta el final del carrer del Vent amb Jurats, Vapor Vell i Sant Lluís. Una cruïlla plena de vida, un lloc de pas que enllaça els barris de ponent amb el centre de la ciutat. Sense pensar-m’ho gens la vaig triar a ella com a objecte de treball i vaig pensar que les converses dels passavolants em servirien per a la part més interessant del treball. L’art, quan s’exposa al carrer, ja forma part de la col·lectivitat, diuen. “Fixa’t en les cames, la seva robustesa i aquests peus tan enormes… tota ella ens indica que l’escultor devia voler reflectir una dona amb energia i ben aferrada a terra.” Comentaris que s’anaven succeint i que feien que jo estigués papallonejant al voltant de la placeta com aquella que no fa res. “I el braç, ferm i alçat, en un gest ple de vitalitat dirigit al cel. Els peus a la terra i el braç al cel.”
L’escultor mitifica la dona anònima i l’eleva a nivells superiors… Tornem al carrer i escoltem una parella de trets llatins que s’ha aturat… “És una recol·lectora de mel? És un rusc o són uns rotllos de paper el que porta sota el braç?”
El rusc, un espai ben organitzat on cada abella té el seu lloc. Les dones treballen, s’organitzen i ho fan anònimament. I cito unes paraules de la historiadora reusenca Neus Anglès, ja que ens trobem molt a prop del que va ser l’antiga fàbrica tèxtil El Vapor Vell: “Així doncs, la vaga tèxtil de 1915 de Reus l’hem d’entendre com un assalt al cel de les dones obreres de Reus que treballaven dins i fora de l’àmbit domèstic, que s’organitzaren per tal de fer front a les seves realitats i van lluitar per aconseguir millores de tot tipus.” (La vaga tèxtil de Reus el 1915. Una aproximació i una reinterpretació en clau de gènere, 2022).
Una noia africana s’hi acosta i li comento que estic fent un treball sobre l’escultura i que recullo l’opinió dels que hi passen. Aixeca el cap, dona un tomb al voltant i em diu que el que més li agrada són els peus i les mans. Que aquesta dona li recorda les dones de la seva família i, ben pensat, hi ha una semblança entre la contundència de la imatge i la fermesa i l’altivesa de les dones africanes. Ens acomiadem amb un somriure.
La terrassa del bar més proper està plena de gent vinguda d’altres continents. El carrer del Vent és un dels carrers més populars de la ciutat on conviuen cafeteries, botigues i restaurants del país amb establiments de petjada multicultural, l’Escola d’Art… Un bar ofereix menjar gratuït a qui ho necessiti. Noves realitats populars lluny d’aquella ciutat en blanc i negre que vibrava al ritme dels telers gràcies a les dones que omplien les dues sederes. Aquest esperit reivindicatiu està present en l’escultura i l’aire multicultural i popular que es concentra en aquest barri harmonitza les dues realitats tan llunyanes en el temps. I com un detall que afegeix significació, el dia de la seva inauguració, abril de 2003, una reivindicació veïnal es va fer sentir en forma de xiulada durant tot l’acte.
Al dia següent vaig tornar a la placeta. Vaig entrar a la cafeteria més propera i se’m va acostar la mestressa… El dia que van atacar l’escultura de la dona amb pintura blanca… i me n’explica tot de detalls que apunto per mirar de trobar informació. Els comentaris d’un grup de turistes del país en llegir la frase de la poeta han estat ben variats. Una senyora li comenta al seu marit: “Una poeta que així s’expressa és un orgull per a totes les dones del país, no trobes?” “Què deu cridar?” Diu una altra senyora de mitjana edat que va del bracet de l’amiga. El crit també s’incorpora al conjunt, un crit de revolta i de vida. L’autor va saber aglutinar les dues realitats. El fill de l’artista, en Marc Ferran Sans, em comenta: “Aquesta és una escultura que mostra com era d’important la simbologia en el treball creatiu del pare. En bona mesura això era fruit del seu vessant de medaller. El treball en la medalla, motivat per la funció evocadora que té i pel seu format reduït, obliga l’artista a ser molt concís i a fer ús de la simbologia… Aquesta escultura encaixa perfectament on està situada, a tocar de l’antiga Sedera i en un barri de tradició obrera… L’escultura dignifica l’entorn i posa en evidència que espais senzills i humils també són dignes d’acollir art.”
A partir de les converses del carrer, de les persones vinculades amb l’artista i de les referències històriques, començaré a perfilar el treball en un context de lluita de les treballadores del tèxtil, sense oblidar els vincles amb el present i el llegat simbòlic de la poeta M.M. Marçal.