Acaba de sortir ‘Habitacions compartides’, la seva última novel·la, una nova demostració de l’habilitat que té la Blanca a l’hora de treballar els sentiments movent-se en les distàncies curtes. Aquesta és una aproximació a la seva vida literària i als seus gustos.
Nom i cognoms.
Blanca Busquets Oliu.
Data i lloc de naixement.
20 de març de 1961 a Barcelona.
Com vas arribar al món editorial?
M’hi va dur l’agent literària Anna Soler-Pont.
Quin va ser el teu primer llibre?
Publicat? ‘Presó de neu’ (Proa, 2003).
Com va sorgir la idea d’escriure’l?
Vaig ser voluntària a can Brians i vaig conèixer la presó. Em va sortir del cor parlar-ne.
Va ser complicat publicar-lo?
Després de no haver aconseguit publicar-ne uns quants abans, gràcies a l’Anna SP aquest va ser relativament fàcil.
Quin és el moment més feliç que has viscut com a escriptor/a?
N’hi ha dos: 1. quan vaig tenir el primer llibre publicat a les mans, i 2. quan vaig guanyar el premi Llibreter (2011)
On t’agradaria arribar?
A sentir que he dit tot el que volia dir. Però llavors potser em sentiria buida: escriure és la meva vida.
Creus que podries definir el teu estil literari?
Novel·la psicològica a base de monòlegs.
Quin és el teu procés d’escriptura?
Tinc una idea i m’hi llanço: escric a raig. Ho faig quan puc, no tinc un horari. Ho he fet des dels 12 anys així que he tingut una estona. També soc capaç d’escriure, atendre trucades o fer altres coses i després tornar-hi. Soc molt dispersa!
Tens alguna mania/costum especial a l’hora d’escriure?
Que no se senti música. Puc escriure amb soroll i gent que parla, però mai amb música.
Tens algun repte literari que encara no hagis assolit?
Potser més assaigs. Ara només en tinc un.
Quants llibres has publicat?
Al gener seran catorze (en solitari).
Tens algun escriptor clàssic de referència?
Tots els que he llegit. Però adoro Oscar Wilde, F. Garcia Lorca, Albert Camus o Miquel Llor.
I algun de contemporani?
Tots els que llegeixo també són referències. De tots n’extrec alguna cosa. Per dir-ne un parell: Irène Némirovsky i Siegfried Lenz.
El millor avantatge de la teva feina?
Escriure, simplement.
El pitjor inconvenient?
Haver de promocionar els llibres. De vegades ve molt de gust però, de vegades, no tant.
Quin llibre t’hauria agradat escriure?
Els que he escrit i els que escriuré.
Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
Tots.
Quin llibre estàs llegint?
‘La bèstia del cor’, d’Herta Müller.
Llegeixes quan estàs escrivint?
És clar! Si no, no puc dormir!
Recomana un llibre.
Qualsevol de les biografies que va escriure Stefan Zweig.
Recomana un llibre teu.
Hauria de saber què li agrada a la persona que l’ha de llegir. Però en general a tothom li va bé ‘La casa del silenci’. O ‘Constel·lacions’.
Quin llibre no escriuries mai?
Un thriller. M’agrada llegir-los però jo no sabria com fer-ho i tampoco m’interessa posar-m’hi.
Quin és el llibre de més èxit que has publicat?
Fora de Catalunya, ‘La casa del silenci’; aquí, ‘La nevada del cucut’.
Quin és l’últim llibre que has publicat?
‘Collsacabra [una biografia]’, amb Símbol editors (octubre 2025).
Què en destacaries?
Que és una història d’amor amb la meva terra i que m’ho he passat molt bé escrivint-lo.
Hi ha alguna anècdota que recordis de la teva vida editorial?
La millor, la de Rússia: la meva primera traducció va ser la del llibre ‘El jersei’ al rus. S’ha anat reeditant allà, i ara, el Kremlin ha prohibit uns quants escriptors que només es poden llegir o comprar clandestinament. Entre aquests escriptors hi ha Jaume Cabré, Haruki Murakami i una servidora. Ens tenen per “agents estrangers” de ves a saber què. La companyia dels altres dos escriptors m’honora, però almenys en el meu cas ho trobo surrealista. Em penso que m’han prohibit perquè a ‘El jersei’ hi surten dos personatges homosexuals, però, és clar, no ho puc assegurar.
Pots avançar alguna dada del llibre que estàs escrivint ara?
L’avanço del que surt al gener 2026, ‘Habitacions compartides’: Dues persones es recuperen en un hospital. Tindran una setmana per fer una aturada a les seves vides, recapacitar i descobrir que tenen molt més en comú del que es pensaven.