Fa pocs dies que he tornat d’un viatge per part del Camí de Sant Jaume (Camino de Santiago) que m’ha portat a recórrer pobles de les províncies de Burgos, Palència i Lleó. Una bona experiència física i mental per una ruta mil·lenària de pelegrinatge que va començar al segle IX, motivada pel culte jacobeu a les restes de l’apòstol Sant Jaume i que amb el pas del temps ha ampliat les raons que impulsen a la gent a l’aventura. Una travessia que es pot fer durant tot l’any, tot i que està més concorreguda d’abril a octubre. Una activitat que connecta vuit províncies del nord de la península ibèrica i una autèntica indústria turística que mou centenars de milions d’euros en els sectors de l’allotjament, la restauració i els serveis per atendre les necessitats del mes de mig milió de peregrins, bàsicament caminats, alguns ciclistes i poc cavallistes.
Una representació internacional de més de 120 països en una espectacular mostra de multiculturalitat amb un primer i evident nexe d’unió a través de dues paraules ben senzilles: bon camí, «buen camino». Una salutació franca que expressa un desig i una forma de veure la vida individual i col·lectiva. Un gest que de tant en tant es converteix en una breu conversa amb gent que no coneixes de res, però amb la qual comparteixes camí. Si ho despullem de qualsevol connotació religiosa, es converteix en un saludable exercici de socialització i respecte de gran valor pedagògic i terapèutic que s’agraeix, especialment ara que vivim submergits en la polarització, l’individualisme i el consumisme desmesurat. I més enllà de la legítima lectura religiosa, n’hi ha una de molt potent i potser més compartida que l’estrictament espiritual.
Alguns dels companys temporals han estat asiàtics, sobretot japonesos i coreans. I aquesta circumstància m’ha fet pensar en el sintoisme japonès, religió pròpia del nipons, que considera la presència dels esperits i els deus a tota la natura: arbres, rius i muntanyes. Una religió atractiva per la seva singularitat i senzillesa conceptual. Un país que el 1925 va desenvolupar la tècnica del sexadors de pollets, que als anys seixanta del segle passat va tenir una gran incidència en Reus i el Baix Camp durant l’època daurada de l’avicultura. Ignoro quan japonesos especialitzats van arribar a treballar-hi. Ara només he pogut comprovar que nou viuen a Reus i no en conec l’ocupació.
El camí del sector a casa nostra va passar en tres o quatre dècades de l’èxit al fracàs, tot i que va marcar per sempre la història econòmica de la ciutat. Aquest mes d’abril fa un any d’un cicle de dues conferències amb el títol ‘El perquè de l’avicultura a Reus’, que podeu recuperar al web de la Fundació Privada Reddis, entitat organitzadora. Catalunya continua sent un referent en la producció de carn avícola, però la d’ous s’ha desplaçat cap a Castella-la Manxa i Castella-Lleó. Un curiós i peculiar triangle virtuós amb protagonisme del camí dels ous que enllaça simbòlicament part del Camí de Sant Jaume, el Japó i Reus.
I tot i que desconec les xifres exactes, sembla que l’activitat avícola a l’àrea de Reus continua sent significativa, encara que allunyada de l’època daurada del segle passat. De fet, la Llotja de Reus continua fixant la cotització dels ous, entre altres productes agrícoles, i manté viva la memòria d’altres temps. Encara recordo amb enyorança i un somriure sorneguer quant als informatius de la Ràdio Reus del Raval de Santa Anna ens tocava llegir la nota setmanal de preus dels dilluns i els ous, sobretot al especificar les talles S, M, L i XL, enfarfegaven la veu del locutor de torn. El camí dels ous i de la ràdio a Reus s’ha alentit sense arribar a desaparèixer, però amb enyorança de temps passats.
Aquest mes de juliol farà cinquanta-un anys de la publicació de l’àlbum ‘Viatge a Ítaca’ de Lluís Llach, i he volgut triar un vers emblemàtic a tomb del viatge, del camí, que ens diu «Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l’avui que ara us encadena». Durant una setmana, el Camí de Sant Jaume, m’ha permès fer cas al cantautor de Verges, que va musicar i cantar magistralment al poeta grec Konstandinos Kavafis (1863-1933). Que totes i totes tingueu un bon camí. El que lliurement trieu. I sovint el tenim a casa o ben a prop.