Aquesta crisi pandèmica serà recordada en uns anys com la que ens va mantenir a la majoria enganxats al consum –visual, encara que també pugui ser auditiu -de pantalles petites, mitjanes i grans- que s’alimenten sense parar per mitjà de la fibra, no precisament vegetal o animal, sinó òptica, que ens arriba a gairebé totes les llars. Així les coses, és la primera vegada a la història que podríem passar-nos setmanes confinats i sortir de casa amb un intel·lecte superior: doblement preparats i amb més dots per cuinar, saber de llengües o ser avesats experts en guerres biològiques. Però saber domar aquest huracà de plasticitat expressiva, alguna cosa així com un cavall de Troia que ens aferra a les xarxes des del menjador, pot ser que sigui l’únic repte que hàgim de recordar quan ens preguntin què vam aprendre de tot això.
La televisió i els seus derivats audiovisuals, per anomenar-los d’alguna manera, són aquests dies l’única finestra als confins dels mons d’allà fora, també de la música, la literatura, la política, i fins i tot de la religió!, tots ells mudats a les pells domèstiques de la roba diumengera i les sabatilles d’anar per casa. Quin cantant no ha pensat a activar el seu mòbil i cantar-li al 3G recentment? Més d’un. Tampoc hauríem imaginat abans escoltar el nostre escriptor favorit amb el seu últim llibre a les mans mentre nosaltres ens escalfàvem les nostres amb un bol de llet asseguts al sofà. Amb aquest virus que tenim donant tombs per aquí, hem estat catapultats a una era de rebre continguts exprés que sembla que s’està acomodant molt ràpidament, i que ens posa la mel del coneixement retransmès en directe no solament a la llet del sofà.
El que serà digne d’analitzar-se sobre aquesta relació entre televidents i televisats una vegada amaini el temporal bacteriològic és la curiositat que ens pica a tots quan alguns polítics obren uns centímetres quadrats de les seves cases i, en un percentatge alt d’ocasions, ens permeten saber que si alguna cosa fan aquests dies és llegir. I no perquè hagin repassat a Winston Churchill, que també, sinó per la quantitat de desbordades llibreries que apareixen en els seus directes guardant les seves espatlles en plena ensulsiada del sector llibreter. Sigui fruit de la inconsciència o de l’actuació premeditada per guanyar-se una imatge en què els llibres facin alguna cosa més que romandre ben col·locats, sembla judiciós preguntar-nos què passaria si s’emportessin amb ells les seves càmeres a altres racons menys parlamentaris com el bany o l’habitació de fer la bugada.
Una altra veu que ha entrat pel plasma amb menys força però amb bona fe és la dels sacerdots que compten ja amb feligresos virtuals i més devots de Sant Ció quan recorden com els pot afectar sortir de casa. Qui sap si aquesta crisi també serà la del sorgiment d’una nova manera d’acostar-se a l’església i a un Déu que ara com ara, coneixedor de les grans epidèmies mundials, continua estant a casa de tots.