Donat que la política catalana, com ja s’ha exposat en diferents ocasions, es gestiona, es negocia, es focalitza i es realitza a Madrid, resulta impossible no veure’n les repercussions importants per a Catalunya, segons es desenvolupi la posició de Pedro Sánchez, arran d’aquest reguitzell de situacions de corrupció que, sembla, s’estan destapant. Diem «sembla» perquè, jurídicament, cal mantenir la presumpció d’innocència, fet que, precisament, el president Sánchez no va aplicar. A la seva roda de premsa ja va establir com a fet confirmat (i potser és així, ell ho sabrà) les indicacions de l’informe de la UCO.
Per defensar aquesta presumpció d’innocència, ja hi havia Gabriel Rufián, que va sortir en defensa del número tres del PSOE, assegurant que tot era conseqüència d’una campanya del “feixisme” contra l’esquerra i els independentistes. Fins i tot es preguntava, abans de la roda de premsa de Sánchez —que va dir el contrari—, “el senyor Cerdán, quin tipus de causa judicial té a sobre?”, afegint, en to bèl·lic: “Estem en guerra i, en la guerra, no es canvien soldats”.
Llàstima que aquest principi, tan útil en el cas Cerdán, no l’apliqués quan al Congrés dels Diputats, fent referència a un informe —curiosament també de la UCO— que vinculava l’entorn de Junts amb interlocutors del Kremlin, afirmava que eren “senyorets que anaven de James Bond”. Òbviament, no és el mateix defensar el PSOE, amb el qual sembla estar molt “lligat”, que a un partit amb qui, presumiblement, competeixen per l’electorat.
La pregunta que sobrevola tots els entorns polítics és si Sánchez dimitirà o si convocarà eleccions. Des dels partits catalans, Junts i ERC, observen amb molta atenció, alhora que demanen aclariments i mantenir reunions. Els primers perquè s’han quedat sense l’interlocutor amb qui, fins ara, afirmaven tenir un bon enteniment —personal, sembla—, però que, sense aquesta figura, les negociacions queden aturades, o fins i tot anul·lades. Òbviament, l’amnistia —una de les carpetes més importants per a Puigdemont, però també per als afectats d’ERC, com Junqueras— només serà aplicable si es manté l’actual govern, al marge de la previsiblement favorable resolució del TC.
Tenint en compte la nefasta actuació del PP contra el català a la UE, pensar que Junts i ERC —amb el suport del PNB, després del “numeret” de Díaz Ayuso a la reunió de presidents a Barcelona— facilitarien un canvi de govern (encara que fos per omissió), és tenir molta imaginació i poca realitat. Sánchez ho sap i ho farà servir: l’“amenaça” de l’arribada d’un govern PP-VOX és efectiva, ja que Núñez Feijóo sap que no podrà governar sense el suport de l’extrema dreta.
Els partits de l’esquerra del PSOE, EH Bildu i Podemos, també són conscients de l’actual composició del Congrés, i que unes noves eleccions podrien reduir el valor dels seus vots. Sumar, per la seva banda, intentarà desmarcar-se de tota la corrupció, però també és conscient que no pot abandonar el govern, amb unes expectatives de vot tan dolentes.
El PP, que ha posat tant èmfasi en totes les accions fins ara, sembla que ha arribat al seu límit. Ja no tenen gaire més marge per fer caure Sánchez. Es veuen atrapats en un “remake”, repetint el mateix discurs, amb el risc que fins i tot els seus votants se’n cansin.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.